Diari digital d'Andorra Bondia
El campanar de Sant Vicenç, abans d’ensorrar-se, la matinada del 20 de desembre del 2019.
El campanar de Sant Vicenç, abans d’ensorrar-se, la matinada del 20 de desembre del 2019.
El campanar de Sant Vicenç, després d’ensorrar-se, la matinada del 20 de desembre del 2019: atenció a les juntes entre els carreus, que tant critica Dilmé, juntament amb l’encofrat interior.
El campanar de Sant Vicenç, després d’ensorrar-se, la matinada del 20 de desembre del 2019: atenció a les juntes entre els carreus, que tant critica Dilmé, juntament amb l’encofrat interior.

Sant Vicenç: no va ser la tempesta


Escrit per: 
A. L. / Foto: BonDia i Facundo Santana

En vista de la memòria de la reconstrucció del campanar, Dilmé no en té dubte: “No es va bellugar cap pissarra del llosat, i això desmunta la hipòtesi que es va ensorrar pel temperi”.

Si han seguit la llarga, fascinant i en ocasions abstrusa polèmica sobre la reconstrucció del campanar de Sant Vicenç d’Enclar, ara poden jutjar els arguments d’uns i altres a partir de la memòria de la intervenció, un patracol de més de 700 pàgines recentment publicat i disponible a la pàgina web del ministeri de Cultura. Recordaran que els principals punts en discòrdia eren les decisions que es van prendre sobre les juntes exteriors i sobre l’encofrat interior. Vegem què en diu la memòria i què n’opina l’arquitecte Enric Dilmé, la veu més crítica amb el resultat de la intervenció –juntament amb la del també arquitecte català José Luis González, membre del comitè d’experts que en va acabar dimitint precisament per les diferències de criteri sobre les juntes exteriors.

Doncs bé, com es veia venir, en vista de la memòria Dilmé no només es reafirma sobre les molt bel·ligerants opinions que els últims mesos ha anat desgranant al seu blog sobre arquitectura sinó que n’hi afegeix de noves: assenyaladament, l’“oportunitat perduda” per determinar les causes que van provocar que el campanar de Sant Vicenç d’Enclar s’ensorrés la matinada fatídica del 20 de desembre del 2019: “Si alguna cosa en positiu es pot extreure d’un enfonsament és saber-ne els motius per evitar futures desgràcies. En el nostre cas semblava obligatori, més encara quan tenim una dotzena de campanars dempeus. Escudar-se en el temperi per justificar l’ensorrament de la torre quan no es va moure ni una sola pissarra del llosat és no voler esbrinar el detonant últim de l’ensulsiada”.

A partir d’aquí, Dilmé insisteix en els  dos aspectes que, en la seva opinió, impedeixen que el resultat final de la intervenció compleixi la consigna del ministeri de “restituir el campanar ensorrat de la forma més fidedigna possible” perquè Sant Vicenç d’Enclar recuperés “l’aspecte i simbologia anteriors”. La principal traïció en aquest esperit inicial que havia de guiar la intervenció és segons ell l’encofrat. Segons la memòria, “la textura deixada a l’interior del campanar, fruit de la utilització d’un encofrat de llates de fusta verticals força diferent de la que tenia la construcció original, és el testimoni físic permanent que s’ha volgut deixar de l’episodi de l’ensulsiada i posterior reconstrucció. Això evitarà que en el futur la reconstrucció refeta pugui acabar prenent-se com un fals històric”.

Dilmé es posa les mans al cap. L’encofrat contradiu el sistema constructiu original, que era el mur de doble fulla aparellat per les dues cares. Segons Dilmé, tot i utilitzar la pedra i el morter de calç, l’encofrat és una tècnica diferent: “Canviar de sistema constructiu simplement és canviar de monument, i, per tant, ja no és reproduir fidedignament el que hi havia, que era suposadament l’objecte principal de l’encàrrec”. L’encofrat interior, conclou, és un “succedani” que s’intenta a més maquillar amb un argument sobrevingut: “Com que resulta que l’aspecte interior del campanar és radicalment divergent a la resta del monument, s’introdueix per primera vegada l’argument que aquesta part, i només aquesta, passarà a ser testimoni de la reconstrucció per evitar un fals històric. Segons aquest argument, si s’hagués emprat el sistema constructiu original [com al mur exterior, d’altra banda] hauríem estat davant d’un fals històric, i s’hauria introduït una tecnologia aliena al país, i al nostre patrimoni s’evita: el món al revés!”
 

La història ho jutjarà
I queden les juntes, que Dilmé i González volien refoses –és a dir, que conferissin als carreus exteriors l’aspecte similar a la pedra seca que tenia el campanar abans d’ensorrar-se– i que en la reconstrucció final només figuren “parcialment refoses”. És a dir, amb el morter gairebé arran. Al conegut argument de González que una reducció d’un centímetre del gruix de morter en un mur de 80 no en redueix “el més mínim l’estabilitat”, hi afegeix Dilmé les contradiccions de la memòria: d’una banda, rentant amb aigua a pressió el morter del mur exterior “s’obtenia una textura molt similar a la que el desgast natural genera al llarg del temps”. De l’altra, continua la memòria, “no es va voler arribar a nivells de refós tan importants com els que tenia el campanar abans de l’ensulsiada ja que havien estat fruit d’un desgast al llarg de força temps”: “En què quedem? Es vol un aspecte desgastat o no?”, es demana Dilmé.

La conclusió, en la línia de les anteriors intervencions de Dilmé en aquest espinós cas, no pot ser més demolidora: “Al final només queda preguntar-se si, com ja s’ha afirmat fins a l’avorriment, la reproducció és fidedigna a l’original i si s’ha recuperat l’aspecte anterior a l’ensulsiada; si són dues gotes d’aigua o, per molt que lluquem, quedem esbalaïts perquè són com la nit al dia. És molt senzill: mireu les fotografies d’abans i de després i jutgeu vosaltres mateixos. La història també ho farà.

Sant Vicenç
Enclar
campanar

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte