Una de les quatre campanes de Sant Serni, fosa el 1833 per Anton Jaquetti, va ser deshissada ahir per restaurar-la en un taller de València.
“Hola, em dic Bàrbara i soc la campana de Sant Serni.” Això és aproximadament el que ens hauria dit, si pogués parlar, als expedicionaris que ahir al matí ens vam enfilar al tercer i últim pis del campanar de Sant Serni –30 metres, el més alt del país– per contemplar una operació inèdita en temps moderns: extreure la campana de la finestra que ocupava des del 1833 –la de sobre del rellotge, mirant cap al Forn– i dipositar-la suaument a terra. Això, dèiem, és el que ens hauria dit, si parlés. Però el cas és que ni parla ni molt menys sona. Fa cloc en lloc del dooong reglamentari, perquè la Santa Bàrbara, que n’és el nom complet, està molt mal ferida. En algun moment anterior als anys 50 se li va manifestar una esquerda en forma d’Y i de grans proporcions –30 centímetres de llarg i ben bé quatre d’ample, amb un trau horitzontal de propina– que la va deixar incapacitada. I ja se sap que les campanes són com els cavalls coixos: quan s’espatllen, no hi ha res a fer, i l’única possibilitat és treure’n un motlle i fondre-la de nou aprofitant el material –bronze, sempre: un 78% de coure i un 22% d’estany, idealment. I òbviament no és el mateix.
Això era abans. Abans que s’inventés l’anomenat mètode Lachenmeyer, que consisteix a escalfar el bronze de la campana fins als 1.100 graus –el metall es fon als 1.500– i just en aquest moment, soldar-la, per deixar-la a continuació refredar molt lentament, en un procés que es pot allargar 24 hores. I funciona, perquè han de recordar que aquest és exactament el tractament que fa tres anys se li va aplicar a la Jesús i Maria, la campana de Sant Jaume dels Cortals fosa el 1597 i conservada a Santa Eulàlia que també tenia un trau de dimensions considerables i que després de passar pel quiròfan torna avui a sonar com sonava fa cinc-cents anys.
No és un miracle, sinó les mans de Francisco Gómez, el mestre campaner del taller Relojes y Campanas Monumentals de Rafelbunyol, amb 30 anys d’ofici a les espatlles, i que ahir al matí es va enfilar a dalt de tot de Sant Serni per repetir l’operació. La Santa Bàrbara ja ha marxat cap a València. Tornarà d’aquí a mig any, presumiblement nova de trinca, i serà de nou hissada al tercer pis del campanar per ocupar el lloc que li correspon.
30 centímetres de trau
La d’avui ha estat, a més d’inèdita, una maniobra delicadíssima, que s'ha allargat un parell d’hores i que ha tingut algun moment tens, especialment quan Gómez ha aconseguit deslligar la campana i ha quedat literalment penjant del braç de la grua. Qualsevol moviment en fals hauria pogut ser fatal: pensin que la Bàrbara, tot i el seu gràcil nom, pesa 120 quilos, que són 200 si hi afegim el jou de fusta amb què va ser deshissada i que també ha marxat cap a València. I tot plegat, sota la supervisió de Robert Lizarte, l’home que entre nosaltres més en sap de campanes –recordin Homes i dones de Canillo, als auficis, la monografia on ha inventariat i descrit les 21 campanes que sobreviuen a la parròquia– i que firma l’informe que va convèncer el Comú i la parròquia de Sant Serni per enviar la pacient a l’hospital.
L’informe era molt pessimista: la Santa Bàrbara estava trencada per dos llocs diferents, amb dues esquerdes, una de vertical, molt profunda, i una altra d’horitzontal, no tan inquietant però igualment incapacitant, i recomanava de restaurar-la per estabilitzar-la, alentir-ne la degradació i recuperar-ne tant el so com l’ús. Diu Lizarte que els Jaquetti, nissaga de courers italians fundada per Anton Jaquetti i establerta a la Seu, van ser especialment prolífics entre nosaltres: seves són tretze de les 120 campanes que s’han conservat a les nostres esglésies, que no està malament. El més curiós, continua Lizarte, és que totes tenen un acabat igualment rudimentari, per no dir matusser, però en canvi sonen estupendament –menys la Bàrbara, és clar, que fa cloc i prou. Per això val la pena restaurar-la.
El cas és que no és la primera vegada que s’intenta. Als anys 50, explica a Homes i dones de Canillo, “van aparèixer uns francesos que deien que hi entenien, de campanes, i que la podrien arreglar. Van baixar-la al cementiri, van encendre-hi un foc, van treure el metall de l’esquerda a cop de martell i de cisell, el van fondre i van reomplir l’esquera amb la massa resultant. Encara es pot veure el pegat, i el resultat va ser un autèntic nyap. Naturalment, la campana no ha sonat mai més”.
S’ha de dir també que no consta quan ni per què es va esquerdar. Sembla clar que als anys 50 ja ho estava, i l’últim campaner de Canillo, el Peret Camp, de ca l’Agustí, ja se la va trobar trencada. L’arxiver Domènec Bascompte apunta la possibilitat que fos víctima del mateix llamp que molt probablement va obligar la parròquia a refer el llosat el 1917. Però tant Lizarte com Gómez opinen que un llamp hagués deixat rastre bé al campanar, bé a les altres campanes amb què la Bàrbara comparteix pis. I res d’això no va passar. Per això es decanten per una causa més prosaica: la consabuda matusseria dels Jaquetti, que potser van utilitzar un aliatge de mala qualitat. Vaja, que possiblement va ser un defecte de fàbrica que no es va manifestar fins al cap d’anys, potser decennis, i ves-li tu a reclamar responsabilitats a un mestre campaner de fa dos segles.
Es desconeix també quina era la funció que la Bàrbara tenia assignada: les hores les toca avui la Saturnina, i els quarts, la Maria i la Sant Roc. Qui són aquestes, oi? Doncs les germanes de què parlàvem abans. I venerables: la Saturnina, que data del 1618 i pesa 720 quilos, és la més gran de Sant Serni –la més gran d’Andorra és a Santa Eulàlia d’Encamp, passa dels 800 quilets i la va fondre el 1576 Pedro de Villanueva, el gran mestre campaner de Barroc espanyol. Però la Maria és encara anterior: va ser fosa el 1486. I in situ, com totes –inclosa la Bàrbara– fins a la segona meitat del segle XIX, diu Lizarte: el mestre era hissat junt amb la campana per assegurar que arribava íntegra, i no se li abonaven els honoraris fins que es comprovava que sonava. I que sonava bé.