Creguin-me: jo entenc les intencions, les bones intencions de Patrimoni quan convoca cada tardor una consulta popular perquè els bons ciutadans decidim quin dels petits tresors, normalment tres, que es custodien al Rosaleda (o rodalia) cal restaurar aquest curs. Ho entenc, de veritat, com entenc la fascinació que els que gestionen la cosa pública senten per ocurrències com aquesta dels processos participatius oberts als ciutadans –a la ciutadania, per dir-ho com ells segur que preferirien.

Aquest any ens donen a triar entre una tricolor gegant que als anys 80 del segle XIX es veu que presidia la sala de plens de Casa de la Vall; tres llibres de la biblioteca de Casa Rossell, entre els quals l’exemplar dels Idilis i cants místichs que Verdaguer en persona va dedicar al seu amfitrió dels dies andorrans, Joseph de Riba, “en record de nostra anada à Casamanya” , va ser el 1883, i una frontal del monument de Setmana Santa de finals del XVIII procedent de Santa Eulàlia d’Encamp.

Súper, pensaran vostès, oi? Lamento no poder compartir tan optimista opinió, i intentaré explicar per què. En primer lloc, pel que té de pura representació: la consulta vol implicar els bons ciutadans en la conservació del patrimoni i de passada donar-lo a conèixer, des de la inobjectable convicció que no es pot estimar el que no es coneix, i que no es cal protegir el que no s’estima. Però si és així –i creguin-me que ho crec– no s’acaba d’entendre per què ens hem de limitar a les escorrialles, a triar només un i entre només tres dels pacients que esperen passar pel quiròfan. Perquè Patrimoni restaura al llarg del curs moltes altres peces i no ens demana opinió ni en ocasions arriba a transcendir. Si de veritat els nostres pròcers creuen en el poder taumatúrgic dels processos consultius, si de veritat creuen que el poble ha de tenir l’última i molt democràtica paraula en qüestions tan tècniques com aquesta, que el facin extensiu a dilemes en veritat transcendents: invertir 3,75 milions d’euros en l’adquisició dels frescos de Sant Esteve o aixecar un Museu Nacional, per exemple.

Però entenguin-me: no pretenc que em demanin a mi, ni a ningú a tan desinformat com jo, si calia o no destinar una petita fortuna a recuperar els frescos, o si cal aixecar en ple segle XXI un patracol tan propi del XIX com és un Museu Nacional. Al contrari. Com que crec que són decisions essencialment tècniques que han de ser preses per professionals amb els coneixements adequats i amb arguments sòlids, no per ciutadans que votem per motius més aviat capritxosos, entenc que són els tècnics de Cultura els que han de tenir la primera i també l’última paraula, juntament amb els polítics que hem escollit precisament per prendre decisions. I tornem al començament: per la mateixa raó que el gruix de les peces que Patrimoni restaura cada temporada prescindeixen de l’opinió popular i de la mateixa manera que en les grans decisions tampoc s’espera que els ciutadans hi posem cullerada –en la meva humil opinió, encertadament, com crec que ha quedat clar– no s’acaba de veure clar per quin motiu se’ns convoca ara a decidir si a bandera, si els llibres o si el monument. Més enllà de la pura representació –fem veure que els ciutadans participen– i del culte, la idolatria del moment a la paraula consulta.

En sis paraules: que decideixin els que en saben. Que no soc jo ni molt probablement vostè. Exactament igual com quan ens posem malalts: a ningú se li acut muntar una consulta popular a veure quin tractament hem de seguir. Ni molt menys quin malalt s’ha de tractar primer, perquè tots votaríem, i jo el primer, pel nostre parent, pel nostre amic o per qui ens cau millor, que no sembla un criteri gaire científic. Li ho preguntem al doctor, no al veí ni al primer que passa pel carrer.