La parroquial d’Encamp recupera el frontal d’altar del XIX i dues taules de Sant Pere i Sant Pau del retaule barroc retirades el 1926.

La mania que tenien els nostres rebesavis de potinejar el patrimoni. A la gran reforma del 1926 a la parroquial d’Encamp no només van tenir l’ocurrència de liquidar l’absis romànic original, sinó que van aprofitar la intervenció per tunejar el retaule barroc: en van retirar les taules de Sant Pere i Sant Pau del basament original que camuflaven les portes de la sagristia, habilitada fins aleshores a l’absis, i de passada el frontal d’altar que a finals del XIX li havien encarregat a Josep Oromí, amb la patrona en una costat –els dels dies laborables, per entendre’ns– i a l’altre, perquè era un frontal reversible, una escena mortuòria amb dues calaveres i una creu que el mossèn devia posar quan hi havia funeral, el Dia de Difunts o el Divendres Sant. En coneixem la distribució original gràcies a una fotografia de Joaquim de Riba Camarlot anterior a la reforma i que ha servit els restauradors de Patrimoni (Mireia Tarrés, Mireia Vidal i Lluís Segura) per decidir la intervenció que finalment s’ha dut a terme, i que ha consistit a restituir les tres peces al lloc que van ocupar fins al 1926.

De fet, les taules de Sant Pau i Sant Pere han permès resoldre una anomalia a què els habituals de Santa Eulàlia estàvem probablement acostumats però que cridava immediatament l’atenció a un ull forà: el retaule major penjava literalment del mur perquè no tenia basament que li servís de suport. Era així des que a la segona gran reforma del temple, dirigida pel despatx Bohigas-Martorell-MacKay entre el 1988 i el 1989, es va decidir retirar l’armari amb què el 1926 s’havia substituït el basament original barroc. A partir d’aleshores el retaule flotava en l’aire, inclòs el sagrari, i l’efecte era antinatural, francament heterodox. Va ser precisament per això que el rector de la parroquial, mossèn Antoni Elvira, va demanar a Patrimoni si hi havia alguna possibilitat de normalitzar el retaule. I n’hi havia, ja s’ha vist.

La sort va ser que tant les taules com el frontal d’altar es conservaven al dipòsit de Patrimoni en un estat de conservació no gaire encoratjador, especialment la tela, però també les taules, que durant dos segles llargs van tenir una funció principalment utilitària –servien de porta de la sagristia, ja s’ha dit, i cal pensar que s’obrien i es tancaven amb la mateixa delicadesa amb què nosaltres tractem les nostres portes.

Els tècnics de Patrimoni hi van haver d’intervenir en profunditat, desinsectant la fusta, netejant-ne la brutícia acumulada durant dos segles llargs, fixant els aixecaments de la policromia i omplint-ne les abundants llacunes, i en el cas del frontal, cosint els traus fil a fil i fabricant-li un nou bastidor. La feina grossa va ser, però, fondre les incomptables gotes de cera que s’havien anat dipositant al marc.

El retaule, en fi, no s’ha mogut de lloc, penja exactament a la mateixa altura que fins ara i per fi sobre un basament que incorpora les dues taules originals i un moble de fusta que s’ha construït ad hoc. El daurat i la policromia data del 1701, i l’obra escultòrica, obra d’Isidre Clusa, un dels grans mestres del el nostre barroc, és una mica anterior. Les taules són probablement coetànies, el marc de fusta de l’altar del 1753, i la tela, del tercer terç del XIX. Clusa és també l’autor del retaule del Carme, a la mateixa parroquial, i n’han quedat peces a Sant Martí de la Cortinada, a la parroquial d’Ordino i a Sant Climent de Pal. Oromí (Coll de Nargó, 1836-1915) va ser un pintor prolífic que va treballar també a la Mosquera a Sant Joan de Sispony i a Sant Serni de Canillo. El frontal de Santa Eulàlia, a més de reversible, té sorpresa: la tela on va traçar la calavera conserva les restes d’un esbós anterior, probablement el Descendiment que volia pintar per a un monument de Setmana Santa i que es va quedar al calaix. Però a l’època no es llençava res i va reaprofitar el pedaç.