Hi ha cap veí de la Seu que no estigui enamorat de la seva catedral? Doncs tant per aquells que ja hi hagin sucumbit com per als que s’hi resisteixen, encara tenia uns quants arguments que ara revela: el cap de setmana una trentena de persones van participar en les visites guiades per racons fins ara no accessibles al públic, en particular per aquella galeria oberta de l’absis, que és un dels trets més distintius de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Cap altra catedral construïda en aquella època a Catalunya en té una de similar i per veure’n de similars ens hem de desplaçar al nord d’Itàlia –Bèrgam o Mòdena– o la vall del Rhin, amb temples com el de Colònia. Era un dels apunts que trufaven el recorregut, fet de la mà d’Urgell Duró i Teresa Font, tècniques del Museu Diocesà, que aportaven també detalls com que part d’aquestes galeries i torres van estar tapiades fins a la restauració del 1925, o que al segle XII la capella de Sant Just estava sota l’advocació de Sant Serni. 
Feia temps i temps que oferir aquestes visites era un desig dels responsables museístics, però per fer-ho calia començar per garantir la seguretat dels participants. En algun cas s’hi han instal·lat elements –que ningú no s’aboqui als grans buits interiors i la curiositat li faci perdre l’equilibri– o s’han reforçat d’altres, especialment les baranes, per assegurar les pujades i baixades per escales angostes. Una part dels treballs es van realitzar ja fa set anys, aprofitant la restauració del claustre, amb una subvenció del ministeri de Cultura. Per exemple, la rehabilitació de la coneguda com a alcova del canonge, un espai que havia estat en desús durant llarg temps. 
Tota la tasca ha estat delicada: s’havien de seguir els protocols marcats per Patrimoni Cultural. Feta la feina i després del debut del cap de setmana, la idea és que a partir del mes de juny, previsiblement, aquestes visites formin part de l’oferta regular del Diocesà. 
Disputadíssimes van estar aquestes primeres places per a un recorregut que s’inicia en la torre de Sant Just, discorre pel transsepte, la galeria de l’absis i remata a dalt de la torre de Sant Salvador, que depara una poc habitual panoràmica de 180 graus de la ciutat i els voltants, una visió que permet jugar a identificar elements: la punxa del convent, la torre de Lleteries... Pel camí, surten al pas elements com el mític forn de pa de què tant havíem sentit a parlar, construït al segle XVI per allò de resistir un setge (el pou d’aigua ja fa temps que ha desaparegut), i que permet tocar l’interior dels murs aixecats al segle XII. O la matraca, artefacte de fusta que es feia servir durant la Setmana Santa, mentre estava prohibit fer sonar les campanes (amb les demostracions del so, potser aquells trons intempestius van sorprendre algun alturgellenc). L’instrument, que devia estar situat al campanar, es va deixar d’utilitzar a la dècada del 1950. Queda pendent l’accés al campanar, però enfilar-s’hi és molt complicat i l’espai  que s’ha de compartir amb les grosses campanes, molt reduït.