És el responsable últim de ‘El fred que crema’, aquest drama rural disfressat de western d’alta muntanya i inspirat en l’epopeia dels passadors des de divendres a la pantalla gran. La defineix gràficament com una Caputxeta “al revés”, i atenció amb les referències, des del Cimino de ‘La puerta del cielo’ al Laughton de ‘La noche del cazador’. Quasi res.

És la pel·lícula que tenien al cap, o després d’una pandèmia, tres aturades i set anys han rodat el que han pogut?
Qualsevol director que digui que li ha sortit la pel·lícula que tenia al cap és un mentider. Una pel·lícula és el resultat de molts accidents, i aquesta, més que cap altra. Algú va arribar a dir que seria l’Apocalypse Now del cine català. Hi ha la pel·lícula que volies fer, la que et permeten les circumstàncies i el pressupost, i la que finalment fas.

Ha costat un milió. Quant haurien necessitat, per rodar el que volien?
Has costat un milió, sí, però sembla que n’hagi costat cinc. Imagina el que hauríem pogut fer amb cinc.

Dit així, sembla una excusatio non petita.
Estic satisfet d’un aspecte fonamental: després de tantes renúncies i de tants accidents, hem sigut capaços de conservar un bri de l’ambició original. I aquesta ambició es tradueix en caràcter. Com a espectador ho trobo molt a faltar: vaig al cine i veig productes clònics, sense personalitat, tant als blockbusters com a les pel·lícules d’autor. Els falta caràcter, que el director m’agafi de la mà, o del coll si cal, i em faci senti coses.

‘El fred que crema’ en té, imagino.
I tant: té caràcter i té personalitat, independentment que sigui més o menys bona.
Venia ‘El fred que crema’ com un western d’alta muntanya. I és cert que la veus i venen al cap moments i escenes i ambients de ‘Los vividores’, de ‘El jinete pálido’, de ‘El perdón’...
I de El gran silencio, de Corbucci, amb Klaus Kinski i aquell abric de pells que és un clar antecedent del que vesteix Lars. Però són referències estilístiques. La gran referència emocional és el Cimino de La puerta del cielo i El cazador. I per sobre fins i tot de Cimino hi ha La noche del cazador, de Charles Laughton. El fred que crema n’és filla, i m’agrada pensar que el personatge de la Sara és Lilian Gish de jove.

Per ser un western, no li falta una mica d’acció?
És més un western de cambra. Hi podria haver més acció, sí, i de fet al guió original hi havia alguna seqüència purament d’acció: l’episodi de la Gestapo al Palanques. Però requeria una setmana de rodatge. Era inviable. El fred que crema és vocacionalment un western domèstic, el que emergeix per sobre de tot el context  bèl·lic, el moll de l’os de la història, és el drama familiar.

La Sara, l’Antoni i el Joan són personatges amb matisos. Lars, en canvi, és odiós sense remissió, des del primer fotograma i fins a l’últim. No cau en l’estereotip del nazi pèrfid?
On cau és en l’arquetip. Si hi ha una cosa de la qual estic molt satisfet és l’harmonia del conjunt actoral. Tots els personatges semblen el que són, membres d’una família i d’una comunitat. Això ho hem aconseguit des del naturalisme i des de la contenció, a través dels silencis i de les mirades, perquè els personatges callen molt. Una maquinària més introspectiva que verbal. Tot això contrasta amb Lars, que interpretativament es col·loca en un altre àmbit. De Lars no m’interessava fer un retrat realista del que podria haver sigut un oficial alemany a l’estil de La lista de Schindler. Jo no volia fer un retrat historicista.

Doncs seu a la dreta d’Amon Goth, del Standartenführer Hans Landa de ‘Malditos bastardos’ i del  sergent Steiner de ‘La cruz de hierro’.
El que m’interessa de Lars és tractar-lo com un arquetip pur. Encarna ni més ni menys que l’estrany, el desconegut, l’intrús que arriba a una comunitat i l’esventra des de l’interior. I com que volia allunyar-me del retrat historicista, el converteixo en el llop de la història, perquè en realitat El fred que crema és el conte de la Caputxeta invertit. Vull que sigui molt dolent, que sigui excèntric, que sigui un llop. Que la interpretació tingui un punt sobreactuat que fregui la paròdia... Tot això és  així i és buscat. I com que la pel·lícula té aquest punt Herzog, vam explotar el costat Kinski de Daniel Holvarth, que el té. 

Al final, Lars no és massa oficial nazi per a tan poca Andorra?
És el que pretenia: què fa, aquest home, aquí? Evidentment ens inspirem en la presència alemanya durant la II Guerra Mundial, però és només un vehicle perquè acabi aflorant el drama familiar. L’arribada de Lars és el que ho precipita. Ni més ni menys. Lars és el llop que intentarà cruspir-se la Caputxeta.

Perdoni que insisteixi: quan Lars apunta i té Sara a la mirilla, és Amon Goth total.
No és una referència volguda perquè jo tinc molts problemes amb La lista de Schidler. En soc profundament crític. Posats a buscar-hi una referència, seria més aviat Targets, la primera pel·lícula de Peter Bogdanovich, amb el tirador a l’autocine.  En qualsevol cas és un recurs molt eficaç i molt utilitzat. 

Els passadors han tingut mala sort, a la pantalla. 
Molta. Mereixen una pel·lícula, això és evident, i també un altre plantejament. Estil Herzog, que s’enfilaria a la muntanya i rodaria la travessa del Pirineu amb totes les vicissituds, torb inclòs, i petés qui petés. Una epopeia.

Al final, tot l’episodi dels codis Enigma queda molt esvaït. Podrien haver-lo obviat, prescindint del cas Rejewski, per no gastar-lo...
Si tornéssim a rodar aquesta part de la trama probablement l’eliminaríem. Funcionava bé a l’obra de teatre però al cine no es poden acumular trames. Aquesta és una lliçó que he après amb El fred que crema. Odio a més les pel·lícules amb més d’un final, i és un pecat que tenen moltes de les pel·lícules de Spielgberg. Aquí teníem més trames pendents, per exemple, l’Antoni, que quan marxa es converteix en passador. Això està rodat. La dels polonesos queda efectivament molt aigualida. Per què? Perquè arriba un moment que tot això ja no interessa. Ni passadors ni Enigma. A partir del tercer acte el que interessa és exclusivament la Sara.  

Una sola nominació als Gaudí, però a millor pel·lícula. N’hi ha per indignar-se?
Indignat no perquè no tenia cap expectativa i als premis no els dono cap importància més enllà del que puguin afavorir la vida comercial de la pel·lícula. Però aquesta pel·lícula podria competir de tu a tu amb la resta de candidates en tots els apartats tècnics i artístics. No dic guanyar, però sí competir.