Fa tres anys de ‘Fèlix’, i cinc de ‘Nieve negra’. Dilluns comença per fi el rodatge d’un llarg amb tots els ets i uts: ‘Fred’ és una gran història ins-pirada en l’epopeia dels passadors, amb un pressupost que frega el milió d’euros i un elenc encapçalat per Aida Folch i Roger Casamajor.  Sobre la taula, un projecte enlluernador que té ara el repte monumental d’estar a l’altura de les expectatives generades.

Ha costat tres anys arribar fins aquí. La pel·lícula que rodaran a partir de dilluns, s’acosta a la que tenien al cap?
Era una de les condicions: no renunciar a l’ambició formal. Està clar que no serà una superproducció, però volem ser fidels a un esperit molt particular. Això ha sigut innegociable. 

Pel camí han caigut Sergi López i Isak Férriz i s’hi han pujat Pedro Casablanc. Què hi guanyem i què hi perdem?
No soc partidari de construir una pel·lícula al voltant d’un actor, d’un nom, perquè els anys et fan adonar que en aquest ofici tot és molt volàtil, tot depèn de l’agenda de molta gent i no hi ha cap certesa, però cap, fins al dia que comences a rodar. Pots lamentar algunes absències però a canvi descobreixes un rostre, una personalitat amb què no comptaves. Forma part del joc i no t’ho has de prendre com un accident traumàtic. 

Els punts forts de ‘Fred’, a banda d’Aida Folch?
La força del paisatge andorrà, perquè la naturalesa és l’altre gran protagonista de la pel·lícula. Li dona molt de caràcter a la història. La muntanya forja el caràcter de les persones, i és a la vegada imponent i indiferent al drama humà per al qual serveix d’escenari.

En l’epopeia dels passadors hi ha bons, dolents i indiferents, també entre la població local. Vaja, que els dolents no eren només els alemanys.
Pretenem posar-nos al lloc d’aquells andorrans dels anys 40 que tenien com a prioritat absoluta sobreviure, allunyant-nos de qualsevol judici moral a què estiguem temptats des de la comoditat del 2020. La brúixola moral tampoc no pot ser la mateixa que la nostra. Per això els demanaré als actors que s’oblidin de treballar des de l’intel·lecte, fins i tot de les emocions tal com les entenem avui, i que se centrin en l’instint, que actuïn de forma visceral.

Els exteriors, decisius?
Ho seran, així que si no neva haurem de buscar-la, pujarem més amunt o ens la inventarem. Si no cau una nevada providencial, és clar. Si em demanes un percentatge, posem que un 60% rodarem en exteriors, i la resta, en interiors.

Quan van presentar el ‘teaser’, posava com a referència ‘El jinete pálido’. Exagerava?
Ho mantinc com una guia visual, de caràcter i de to. La idea del western com a aproximació antropològica i dramàtica a un món que ens queda als antípodes. És l’embolcall quasi mitològic del western el que volem donar a Fred, que continuo concebent com un western d’alta muntanya. 

Serà ‘Fred’ una pel·li d’acció?
Més que acció, hi ha violència, sobretot interna, perquè els personatges es van transformant al llarg de la pel·lícula, assenyaladament el personatge d’Aida Folch. És una pel·lícula de rostres, en què els actors hauran de transmetre moltes coses a través de les mirades i del silenci, més que de la paraula.

Què li passa, a la Sara?
És una persona que no s’ha fet mai grans preguntes, perquè prou feina ha tingut a pencar i sobreviure, i que davant del drama dels fugitius que toquen a la seva porta, i de la por que experimenta pel fet d’haver-los d’acollir, acaba prenent consciència. Però no parlo d’una conscicència política ni ideològica, sinó més aviat humanista. Passa del pur instint animal de protegir la criatura que espera a posar-ho tot en risc per ajudar aquells jueus que també arrosseguen un nen de deu anys.

La II Guerra Mundial i el drama dels fugitius és el rerefons històric de ‘Fred’. Però quin n’és el tema de la pel·lícula, què ens volen explicar?
Fred és una història de supervivència a tots els nivells: física i també moral. I tot això, enmig d’un context que és, repeteixo, absolutament indiferent: les muntanyes fa milions d’anys que estaven aquí, i hi continuaran sent quan faci milions d’anys que els homes ens haurem extingit. Aquest contrast entre l’escala humana i l’escala geològica, que és colossal, el trobo fascinant.

Vist així, quasi és igual com acabi la cosa. Total, som llàgrimes en la pluja.
A la vegada, drames com el que viuen la Sara, l’Antoni i la família de la Marian són prou potents per transformar els personatges, els homes i dones que els pateixen, i al final això és el que expliquem.

L’Antoni que interpreta Casamajor, sembla un secundari, comparat amb la Sara.
És central, conviu amb un secret familiar que el turmenta, i va prenent també consciència, però parteix d’un espai no tan instintiu com el de la Sara. Ell és de fer el que creu correcte. És interessant el contrast entre els dos. En una situació crítica, ell de seguida pren partit, no està lligat per les hipoteques instintives de la Sara.

L’episodi dels polonesos, inspirat en la fuga real de Rejewski, s’explota a la pel·lícula, o és  col·lateral?
És una picada d’ullet a la gran història que ja era l’obra de teatre i que conservem a la pel·lícula. Li afegeix una mica més d’emoció dramàtica. Rejewski i els seus no només fugen dels nazis, sinó que també tenen una missió. I per això necessiten ajuda.

‘Entre el torb i la Gestapo’ va ser molt criticada perquè reescrivia la història de forma èpica. Només cal recordar el cant dels Segadors al Mirador als morros dels alemanys.
Tot i que compartim un interès pel background històric, anem per una altra banda. Ens hem proposat no trepitjar la fina línia que separa la versemblança de les llicències barroeres, en forma d’anacronismes o exageracions que acaben falsejant la història. Estirem el fil de la presència dels nazis, però respectant la història. Les llicències han de ser dramàtiques, no històriques.

La part del lleó del pressupost, més de mig milió, l’aporten la Generalitat i l’Institut Català de les Indústries Culturals. Serà, per tant, una pel·lícula espanyola.
Tècnicament és una coproducció, però és clar, la nacionalitat d’una pel·lícula depèn, crec, de la part majoritària. En aquest cas, espanyola.

Es roda en català?
Hi ha personatges que parlen en català, i n’hi ha que parlen en anglès, en polonès i també en castellà.

Alguna llicència respecte de l’obra d’Agustí Franch?
El cor del text s’ha conservat, adaptat al format cinematogràfic,  amb  més capes, altres matisos, escenes i personatges. L’hem fet créixer una mica.