Diari digital d'Andorra Bondia
Santi Trullenque.
Santi Trullenque.

Santi Trullenque: “El mal existeix i el podem combatre, cert, però no sempre el vencerem”


Escrit per: 
A. Luengo / FOTO: Facundo Santana

Últims dies de rodatge de ‘El fred que crema’, el llarg inspirat en l’epopeia dels passadors que estrena les ajudes al cine del ministeri de Cultura. Sense pandèmia ja estaria probablement a la cartellera; ara haurem d’esperar fins a l’hivern que ve. Hi pul·lulen nazis, resistents, pobres diables obligats a prendre partit, traïdors, males bèsties professionals i herois que mai s’ho haurien pensat. I està als antípodes de ‘El andorrano’.

Després de tres aturades, és el rodatge més accidentat del cine peninsular?
Òbviament tot això passa factura, actors que han de deixar el projecte, començant per Aida Folch. Tot es complica més, però no diria que el projecte ha estat mai en perill. En el fons, això és el cine: fer miracles, fer possible l’impossible.

Per ‘El fred que crema’ hi pul·lulen nazis de veritat, que no dubten a pelar qui els convé. Què en pensa, que feixista s’hagi convertit avui en un insult d’ús comú? A qui no li han dit mai feixista?
Vivim uns temps absolutament banals. Tot s’ha polaritzat, estem en aquesta mena de guerra de trinxeres ideològiques, i qualsevol excusa és bona per despatxar l’altre amb el primer que et ve al cap. Quan tothom és feixista, ningú no ho és. Caldria moderar l’ús de la paraula, ni que sigui per respecte als que van viure el feixisme. Però torno a dir-ho: vivim temps banals.

Tots portem a dintre una part mesquina i una part heroica, i que depèn del moment i la circumstància que guanyi una o l’altra, com li passa a Sara?
Sense dubte, els fonaments de la història que expliquem són molt bàsics: és l’eterna lluita entre el Bé i el Mal, entre la caputxeta i el llop, que existirà mentre existeixin éssers humans. Per molt que ens hi entestem, per molt que mirem cap a un altre costat, els llops existeixen. El mal existeix i és possible combatre’l, sí, però no sempre el vencerem. Convé saber-ho.

Ha tingut temps durant les successives aturades de veure ‘Entre el torb i la Gestapo’?
M’hi he resistit, i no per evitar que m’influenciés en qualsevol aspecte, sinó perquè crec que té poc a veure amb el que busquem. Ens hem documentat amb fonts històriques –Benet, Calvet– però no oblidem en cap moment que El fred que crema és una ficció.

Home, Joaquín Abad també insisteix que ‘El andorrano’ i seqüeles són pura ficció.
Francament, em va semblar una novel·la molt fluixeta i va per un camí absolutament diferent. De fet, no m’interessava especular amb la llegenda negra. La pel·lícula no va d’això.

Doncs de què va?
Essencialment és un drama, ens interessava aquesta gent  de procedències, religions i cultures diferents que lluita pel més bàsic, que és sobreviure. Les textures, les sensibilitats que afloren d’aquest contacte i en un context que els sobrepassa. El fred que crema no deixa de ser un drama familiar, només que en el marc convuls d’una guerra sense precedents. Però no ens desviem: parlem d’una família, i de com el passat que creien enterrat emergeix a causa de les circumstàncies i acaba desfermant una onada de violència física i emocional.

El que li deia: una circumstància extraordinària com la guerra pot treure la bèstia nazi però també el resistent heroic que portem a dintre.
La Sara i l’Antoni són dos pagesos que sobreviuen com poden a la duríssima Andorra dels anys 40. Aquest és el seu únic horitzó vital fins que l’arribada d’uns refugiats els obliga a actuar i prendre partit en una guerra que fins aleshores els era completament aliena. Però hem fugit deliberadament dels grans discursos ideològics. Del que es tracta és d’una dona embarassada que està disposada a fer el que sigui per protegir la seva criatura.
 
Quin català parlen, els andorrans de ‘El fred que crema’? Espero que no sigui el xava de tantes pel·lícules i sèries catalanes...
Parlen andorrà, un aspecte que hem vigilat molt. I per mantenir aquesta versemblança lingüística hem optat per conservar paraules avui en desús, que sonaran estranyes a l’oïda moderna però que ajuden a donar el to lingüístic d’un lloc i d’una època. Al contrari, no m’importa si a l’espectador se li escapa alguna paraula o expressió. En aquest sentit no vendrem la pell barata.

Què és el més difícil del rodatge?
Rodar a la muntanya i amb neu sempre és un repte logístic i també tècnic. Pel fred però també perquè la neu és molt fràgil, una trepitjadeta de res et fot enlaire l’escenari. I perquè quan treballes a la intempèrie és obligatori preveure que en qualsevol moment pot saltar l’imprevist.

Cinc anys enrere, quan ‘El fred que crema’ va començar a caminar, deia que la referència ètica i estètica era ‘El jinete pálido’. I ‘Los vividores’?
Ho podria ser també, perfectament. Com La puerta del cielo, de Cimino.

Ha valgut la pena, l’esforç de rodar a Andorra? Ho tornaria a fer?
Quan hi ha una duana pel mig i has de moure personal i material la logística es complica. Però compensen els escenaris naturals, espectaculars i quasi verges, i les ajudes que ens han prestat totes les administracions. Ens ho han posat facilíssim, i el cert és que molt probablement, repetirem.

 

 

El fred que crema
Santi Trullenque
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic