Se li gira feina al comissari Llop

Ludmilla Lacueva publica ‘Olor de difunt’, tercera entrega de la sèrie, i es cola entre les finalistes del premi Cubelles Noir de novel·la negra.

No és precisament el paradís a què estem acostumats, com a mínim des del punt de vista de la seguretat ciutadana, l’Andorra que Ludmilla Lacueva recrea a la seva obra de ficció. Des que el 2018 es va estrenar amb Mort sota zero, la primera aparició del comissari Llop, ja porta una bona desena de cadàvers al sarró. El penúltim va ser el d’Stacey Morgan a Scrap mortal, publicada l’any passat. I l’últim, fresquíssim, tant que probablement encara ni ho sap, que és un cadàver, és Joaquim Montmeló, cap visible d’una importantíssima immobiliària nacional que cert dia apareix mort, però molt mort, a la borda convertida en niu d’amor semiclandestí on ha tingut l’ocurrència de passar un cap de setmana romàntic amb la seva amant.

Una mort amb  sang i fetge, i una excusa estupenda perquè aparegui en escena el comissari Cerni Llop, a aquestes altures un vell conegut de l’afició, digne company d’Andreu Boix al nostre honorable servei d’ordre i que haurà d’anar encaixant les peces del nou trencaclosques que li ha muntat Lacueva a Olor de difunt, que així es diu la criatura, amb l’ajuda de l’exbatlle Climent Masoliver i de la forense Maria Sastre: el “nucli dur”, com li agrada dir a ella, de l’Andorra negra que proposa l’autora. 

A Olor de difunt no hi ha kinesiòlegs, com a Mort sota zero, ni reines de l’scrapbooking, com a Scrap mortal, però sí un viatge en el temps a l’Andorra rural i encara endormiscada del 1950, a punt, a punt d’iniciar el boom comercial i urbanístic i de donar-li l’esquena a una forma de vida secular i avui, admet, probablement idealitzada. L’assassinat del pobre Montmeló guarda moltes semblances amb un altre crim perpetrat 70 anys enrere, que aleshores va ser convenientment ocultat i que el vell Climent ajudarà a resoldre a cops de memòria. De fet, en aquesta entrega descobrim algunes de les claus que expliquen el peculiar caràcter de l’exbatlle, a la vegada que Lacueva aprofita per introduir com és habitual en la seva narrativa píndoles que recreen unes tradicions que avui ens semblen plistocèniques (la matança del porc que reunia parentela i veïns en una mena d’ancestral festa de germanor) però que van perviure fins a la penúltima generació.

Els nous assassinats, en plural, a què haurà de fer front el comissari Llop responen a una de les pulsions criminals més bàsiques i també clàssiques: l’ambició desmesurada de diners, no tenir-ne mai prou, “i això era igual de vàlid als anys 50 que ara”, diu Lacueva. La investigació, en fi, li serveix també per fer una mena de retrat sociològic de l’Andorra contemporània, “on afortunadament tenim un altíssim nivell de seguretat ciutadana i on crims com aquests només passen en la ficció”, i el que està claríssim és que li ha agafat gustet al gènere, perquè ja té la quarta entrega entre cella i cella.

De moment, Olor de difunt arribarà al novembre a les llibreries i ja no sota el segell Apostroph amb què va publicar les dues primeres entregues, sinó de Llibres del delicte, i el 21 d’agost sabrem si s’ha endut la 5a edició del premi Garraf Cubelles Noir de novel·la negra a la millor novel·la de gènere escrita en català per una dona i publicada el 2020. Atenció a les rivals que s’han enfilat com ella al quartet de finalistes: Marta Alòs, amb L’origen del pecat, Margarida Aritzeta (Teoria del gall) i Maria Sardans (L’àngel negre).