Antoni Mora i Jordi Vilà persisteixen en la recuperació de la memòria del patrimoni arquitectònic que va deixar sobre el terreny la intensa activitat constructora d’escoles que duia a terme la Mancomunitat de Catalunya en la dècada que es va mantenir activa, amb Enric Prat de la Riba: “Que no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”, recorden les cròniques. Després n’agafaria el relleu la Generalitat, “durant el brevíssim miratge de llibertat de la II República”, puntualitza Mora. D’aquells edificis escolars, que Vilà retrata sobre el terreny mentre Mora es dedica –dificultosament sovint– a recaptar dades a distància, a vegades ni els habitants actuals en conserven al record les antigues funcions, reconvertits avui en centres cívics o habitatges. 
El tàndem continua, doncs, entestat a posar sobre la taula “un patrimoni amenaçat, una petita memòria històrica” que roman disseminat per l’Alt Urgell. O, com li agrada més a Mora, l’Urgell Sobirà, que insisteix a considerar la denominació més pròpiament catalana. Així, els últims temps noves construccions han engreixat el fons que han anat arreplegant i que nodreix el bloc Diari de Castellar del Vallès, que és la població on viu Mora i des d’on comanda aquesta tasca extensa, que abasta tot Catalunya i que no se centra únicament en el patrimoni escolar, sinó que també s’atura en les restes del patrimoni eclesiàstic més humil i oblidat. 
Entre les més recents troballes del bloc, les imatges de l’edifici que acollia l’escola del Pujal de Cabó, també anomenat el Pujal d’Organyà, recorda Mora, un nucli de població del municipi de Cabó. En el seu millor moment, hi havia catorze alumnes; després, la despoblació els deixaria en només tres escolars i, naturalment, això va ser l’argument per tancar-la. 
Sovint compten amb ajuda espontània: Rosa Ventura Cutrina els feia arribar imatges de l’escola d’Adrall com a possible afegit en aquesta recerca dels edificis escolars anteriors al franquisme i al perfil de Tonio Vzkz recullen fotografies de les antigues escoles  de Castellciutat. El problema, sempre, reitera Mora, és trobar dades concloents que permetin posar dates, cares, ulls, a aquests edificis i les històries que van aixoplugar. Per exemple, indica, la dels mestres de sequet (més al Solsonès), que eren docents en molts casos exclosos del sistema per raons polítiques, ja durant la dictadura, i anaven a parar a pagès, de vegades a masies que els llogaven per instruir la mainada, la pròpia i la de les famílies dels voltants. 
Desfilen també pel bloc l’escola de Vilar del Cabó, on “el sostre demogràfic de Cabó s’assolia al cens de 1857 amb 680 ànimes”, o l’antic centre escolar de Fígols, edifici que ara aixopluga l’Ajuntament, i dona cabuda al CAP i altres serveis. O l’edifici de la rectoria de Montanissell, a Coll de Nargó, que també devia dedicar un espai a aules. També desfilen els vells edificis escolars de la Parròquia d’Hortó (amb la sort, aquí, de comptar amb una imatge antiga); de Toloriu, a Pont de Bar (avui local social dels caçadors); Espaén, a les Valls d’Aguilar, o Torà de Tost i Montant de Tost, a Ribera d’Urgellet.