El vampir ha aconseguit envellir sense perdre les dents, encara que les hagi fet anar a destra i sinistra. Com qui no vol la cosa, ja fa unes quantes dècades que ha ampliat el camp de batalla. Surt de la nit, entra a les cases, s’asseu a la nostra imaginació i beu una mica del que som. En cada moment de la història. Ha canviat de roba, d’accent, de barber, d’estilista, però continua allà: elegant o brut, aristocràtic o adolescent, seductor o miserable, amb capa, amb ulleres de sol o amb la samarreta d’una banda de rock independent. El vampir té una capacitat extraordinària per posar-se al dia. Esmola l’ullal i el té a punt per afrontar el vent dels temps, tal com vinguin. Ni que fos David Bowie.
Potser perquè, més que un monstre, és una metàfora amb gana. El vampir és un símbol afamat de contingut, pendent de què li ofereix l’ecosistema a cada passa que va fent. Com qui només compra verdura de temporada. Com qui només menja carn acabada de matar. Producte fresc, bio i de quilòmetre zero.

Va representar la por a la mort, a la malaltia, a la nit i a allò que no podíem explicar. Després va aprendre a parlar de sexe, de desig, de classe social, de poder, de solitud. La literatura el va convertir en aristòcrata i amant, en criatura maleïda i objecte de fascinació. El cinema, mentrestant, li va donar un rostre, un cos i una manera molt concreta de mirar-nos. Des de l’ombra expressionista de Nosferatu fins al comte sofisticat de Dràcula, des dels vampirs romàntics fins als més contemporanis, el monstre ha anat canviant a mesura que canviàvem nosaltres. I és que cada època sembla necessitar els seus vampirs. Quan una societat canvia, el vampir també es reforma: li tallem la capa, li donem una moto, el fem bisexual, vegà, adolescent o depressiu. El condemnem a la immortalitat i, al cap d’un temps, descobrim que també té problemes d’autoestima. Per això el vampir continua funcionant tan bé. No és només algú que ens xucla la sang. És algú que viu del que nosaltres tenim: la vida, el desig, el temps, la por. Potser aquesta és la seva gran victòria: haver aconseguit que, després, encara obrim la porta quan truca.

Ara ens truquen a la porta els Vampirs que ens proposa l’editorial Medusa. I no podem fer res més que convidar-los a entrar. El recull es tanca amb una peça que fa com de camafeu modernista que relliga el conjunt en un farcell sangonós i saborós: el conte La xucladora, de Joaquim Ruyra, que pot ser considerat moment zero del vampir en la literatura catalana. Els tretze autors contemporanis conformen una proposta preparada per satisfer tots els gustos hemoglobínics: vampirs cinematogràfics i postmoderns; cultes i refinats amants de la literatura i la pintura; històries gore que remouran l’estómac dels lectors menys avesats al gènere, vampirs urbans, viatgers, atrotinats. El menú de prosa és també, com no pots ser d’una altra manera en un recull d’aquestes característiques, força variat. Hi ha textos eteris i delicats, narracions de tall clàssic i d’altres de fragmentaris; prosa barroca i enginyosa i fragments vaporosos. Llarga no-vida als Vampirs!