Oliver Vergés explora els vincles andosins dels vescomtes d’Osona a ‘Estudis sobre els orígens de la noblesa medieval’.

Viure mil anys enrere: això sí que era un ofici dur. Sobretot, per als pagesos anònims que no han deixat petja en la documentació escrita. O que n’han deixat poquí-sima. Una altra cosa devia ser per als membres privilegiats de la noblesa, encara que fos petita i de províncies, i perdonaran l’anacronisme de parlar de províncies vuit segles abans de Javier de Burgos. I això és el que ve a explicar-nos l’historiador Oliver Vergés a Quatre generacions de la família vescomtal d’Osona, que forma part de la mitja dotzena llarga d’articles recollits a Estudis sobre els orígens de la noblesa medieval al nord-est peninsular (segles X-XII), publicat per Anem i que es presenta aquest vespre a l’Arxiu comarcal de l’Alt Urgell.

Vergés, per resumir, hi repassa el paper activíssim que la família vescomtal d’Osona, un dels grans llinatges catalans del moment, va jugar al comtat d’Urgell i, de rebot, en les futures valls neutres d’Andorra, al voltant de l’any 1000. I ho fa a través de la peripècia d’una desena de personatges directament o indirectament vinculats al llinatge. Entre ells, la principal novetat és Sendred, que no és un absolut desconegut –n’havien parlat abans Roland Viader i el mateix Vergés, quan es va muntar el fake de la Carta Pobla– però que ens apareix ara sota una nova llum: som a finals del segle X, i resulta que el nostre Sendred el trobem exercint com a ardiaca d’Urgell i sobretot, sobretot, com a batlle d’Andorra. Un càrrec que, sospita Vergés, li quedava un pelet gran al fill d’un humil capellà –aquestes coses passaven, mil anys enrere– i que s’explica per la relació especial que mantenia amb una tal Ermeriga. Atenció, perquè estem parlant de la neboda del bisbe Guisad II, que a més de prelat era germà del vescomte Guadall, i vet aquí el lligam de Sendred amb el llinatge d’Osona.

Sendred, en fi va haver de lidiar amb l’afer Bragafolls. Ja saben: la destrucció del castell que havia ordenat erigir el comte Borrell II per controlar els repatanis andosins. Se’n van sortir prou bé, perquè avui no en queda ni una pedra, però al bon Sendred li va costar probablement el favor del comte. Vergés defineix la destrucció de Bragafolls com el “fet fundacional andorrà”, perquè va salvaguardar la relació directa –sense intermediaris mé so menys ennoblits– dels nostres rebesavis amb els seus senyors, insinua que vam tenir una mica de fortuna –“Borrell estava entretingut amb els sarraïns sarraí i no va poder ocupar-se de l’audàcia andosina amb la contundència que el cas sens dubte mereixia”– i sospita que Sendred va jugar amb dues baralles i que en va sortir escaldat. Ho va pagar amb la presó, i a partir de Bragafolls, diu, desapareix de la documentació. Però va tenir els seus anyets de glòria, i Estudis sobre els orígens... ens els recorda. 

L’altre personatge a qui Vergés presta atenció especial és Almatruda de Llobera, germana de dos vescomtes d’Osona –Eribau i Folc– i a qui l’historiador considera “un dels exemples més paradigmàtics de dama feudal del segle XI al comtat d’Urgell”. Que encarna, vaja, el diguem-ne protoempoderament femení en una època tan poc propícia com el final de l’Alta Edat Mitjana: Almatruda gestiona a la mort del seu marit, el pobre Bonfill, el ric patrimoni familiar, construeix esglésies, compra castells i disposa magnànimament la seva quantiosa fortuna quan li arriba el moment de traspassar, cap al 1089 i a una edat venerable.

Ascensió i caiguda dels Montferrer

L’altre article de Estudis sobre els orígens... que ens toca especialment de la vora és Dels dacònides als Montferrer, en què l’historiador Carles Gascón –els últims temps ubic: recordin que la setmana passada va presentar la monografia que avança fins al 1289 la institució del Consell de la Terra– proposa elevar el llinatge dels Montferrer a l’altura dels Caboet i dels Castellbò entre els ingredients “essencials” que expliquen la constitució del feu andorrà. Els orígens dels Dacònides arrenquen en el primer Dacó, “gran propietari sorgit de les terres de repoblació de l’entorn solsoní”. Però qui es va convertir en el “gran senyor territorial del comtat d’Urgell” va ser el seu fill, Arnau Dacó, que va tenir la perspicàcia de fer el contrari que les grans famílies del moment, i va reorientar l’àmbit d’interès de la família cap al Pirineu, diu Gascón. Com? Incorporant al patrimoni familiar els castells de la Vall Farrera i erigint el castell de Montferrer, d’on prendrien en endavant el nom. Som a finals del segle XI –Arnau Dacó neix cap al 1085– i l’estratègia tindrà un èxit més que notable, perquè el bon Arnau la culminarà amb el nomenament del seu fill, Guillem Arnau, com a bisbe d’Urgell. Serà a través d’aquest Guillem Arnau, “més pendent dels interessos de l’església d’Urgell que no amb visió de llinatge”– que les possessions més septentrionals, incloses algunes en territori andorrà, acabaran revertint en l’església, abans que els Montferrer es puguin considerar extingits, a partir del 1188, quan el castell conta com a destruït.