L'historiador David Mas interpreta com vivien els nostres rebesavis a partir de l’arquitectura popular. Les cases més antigues són del segle XIII.

La casa Blanca de Segudet és el més pròxim a una càpsula del temps que tenim. Una càpsula que ens transporta a finals del segle XVII. Va ser aleshores quan els antics propietaris la van vendre a la família Areny, que ja era una de les principals no ja de la parròquia, sinó del país. No per anar-hi a viure, sinó per instal·lar-hi els masovers de la casa. I és precisament per aquest motiu –ni els masovers ni els propietaris, els uns pels altres, la van reformar mai– que la casa Blanca ens ha arribat gairebé intacta, amb algun retoc cosmètic a l’interior, d’acord, però amb idèntica estructura a la que tenia fa tres segles. Una relíquia única, excepcional, que permet fer-se una idea de les dures condicions en què vivien els nostres rebesavis i que reserva estupendes sorpreses: entre elles, els urinaris de dues de les habitacions. Dues canals de fusta obertes a l’altura adequada per a la micció masculina i que desguassaven directament al carrer.

Ho explicava ahir l’historiador David Mas en la primera conferència del cicle sobre Història i Patrimoni que organitza Velles Cases a la Biblioteca Nacional. Un cas únic, insistia, perquè l’habitual fins a finals del XIX, per no dir principis del XX, és que homes i dones fessin les seves necessitats a la cort. Això, les més humils i les més antigues. Quan tenien més possibilitats, i més cap aquí, amb una mica de sort es podien permetre el luxe d’instal·lar la comuna, també dita la Necessària, en un habitacle adossat a la façana lateral o a la posterior, no haver de sortir de casa per fer pipí –imagini el que devia ser una matinada en ple hivern– o estalviar-se la gibrelleta, que tampoc és que faci gaire gràcia tenir tota la nit l’orinal sota el llit. I no es pensin, perquè la comuna consistia en un seient de fusta amb un forat al mig que denou desembossava a la cort o, ecs, directament al carrer.

Però a la casa Blanca, ja ho han vist, tenien excepcionalment urinaris. I que eren masculins ho sabem, diu Mas, per l’alçada: la canal s’obre a 1,20 metres, aproximadament. Aquesta és una de les (per a nosaltres) incomoditats quotidianes amb què havien de conviure els nostres rebesavis. Però és que la casa tradicional era essencialment llòbrega: aquella gent vivia al ritme del sol, i fins a l’arribada dels quinqués de petroli, al segle XIX, s’il·luminaven amb espelmes o amb una rudimentària teia, construïda amb una branca de pi i reïna perquè cremés i fes llum. Quan el sol es ponia, tots a joc. L’única font de calor de veritat era la llar de foc, i això explica que la vida domèstica tingués la cuina com a epicentre. Perquè això de tenir el bestiar a la planta baixa forma part, diu Mas, de la mitologia popular: l’habitual era guardar els animals a la cort, normalment en un edifici al costat de la casa. Només les més antigues i les més humils compartien habitacle amb el bestiar.

Eren cases grans per als nostres estàndards, de dos pisos, sovint tres, projectades perquè hi convisquessin fins a tres generacions, el cap de casa, l’hereu i els fills de l’hereu. Afegint-hi masovers i mossos, fàcilment s’hi podien encabir vuit, deu o més persones. Hi havia dos dormitoris principals, per al cap de casa i per a l’hereu, els fills compartien peça, i no era rar que també llit –recordin el que explica Iñaki Rubio dels Gaston, Anton i Pere, a Morts, qui us ha mort?–, el soler, al primer pis, era la sala més gran –i sovint la menys utilitzada: només es parava en casos especials: batejos, casaments, defuncions i festes grosses– i sota el llosat es podia habilitar una mena de dormitori col·lectiu quan coincidien masovers, pastors i mossos.

Aquestes eren més o menys les condicions de vida a les nostres cases fins ben entrat el XIX. És el que es coneix com a arquitectura popular, de caràcter artesanal, “abans dels processos industrials aplicats a la construcció: del totxo i del ciment, per entendre’ns”. On vam sobreviure fins fa poc més d’un segle, vaja. I per fortuna ens en queden alguns exemples, més enllà de les grans cases pairals: a banda de la casa Blanca de Segudet tenim cal Guitart, a Sant Julià, cal Gastó, a Ransol, i cal Masover de Molines, a la capital, que ens permeten conèixer com era la vida dels nostres rebesavis en un nivell no direm que superior, però sí que complementari al del patrimoni romànic, molt més protegit i del qual som molt més conscients: “Per saber com vivien els andorrans de fa 400 o 500 anys, com era la seva cultura material, aquestes cases ens aporten molta més informació que una església on al final passaven com a molt una hora a la setmana”.