–Vaja, així que se les buscava justetes per lluir. Cutre, això és el que era: un cutre.
–Es mi hombre.
–Què vols ser? Un cutre?
–Ja m’agradaria a mi ser una part infinitesimal de Pla.
–Jo ho voldria ser de moltes altres persones abans que ell.
–Mires un home que va néixer fa 127 anys i que va morir en fa 44 amb els ulls d’avui. En la meva humil opinió, això és un error.
–No. Simplement és un model de persona, d’intel·lectual i de periodista que no m’interessa i a qui em resulta impossible admirar.

En fi, la conversa va anar més o menys així, i la culpa la tenia el meu amic Xavier, l’autor d’aquest patracol oceànic, 1.533 pàgines, que és Un cor furtiu. Vida de Josep Pla, i que ahir va presentar a La Trenca a quatre mans amb el director Marc Recha, això sí que és un luxe. I la culpa és seva perquè, diu, un dels seus objectius quan es va posar a escriure –dos anys de feina, després de vuit anys més d’immersió total en el mar de papers que Pla va acumular al mas familiar de Llofriu i que li han permès reconstruir-ne la vida– va ser donar veu i dignitat a les dones que van tenir la sort (?) de transitar per la seva vida amb certa intimitat. Insisteix l’autor que això, la veu i la dignitat, és el que els va negar en no citar-ne cap, ni una sola vegada, és que ni una, al llarg de les 30.000 pàgines de la seva Obra Completa. És cert que hi ha una excepció, Aly Herscovitz, la novieta jueva del període berlinès: li dedica un paràgraf per dir-nos –som a la segona meitat dels anys 40– que n’ha buscat el rastre i ha sigut incapaç de localitzar-la. La fa assassinada als camps nazis. Li dedica un paràgraf.

A Adi Enberg, la dona amb qui va conviure 14 anys, que somiava tenir un fill amb ell i amb qui una llegenda apòcrifa sosté que va arribar a casar-s’hi –l’autor no n’ha trobat cap prova– ni això. Res. Però si la meva amiga R. li diu alegrement cutre és perquè, a excepció feta d’Adi, que li va fer de secretària, de consellera, de mare i de prestamista, una figura intel·lectualment portentosa que va conèixer a París el 1924, que sembla una flapper i amb qui va formar una parella moderna a l’estil de Zelda&Fitzgerald,  totes les altres dones que passen per la seva vida, o són d’extracció molt humil –Aly i Aurora van exercir ocasionalment la prostitució– o són molt jovenetes, per no dir adolescents, quan ell ja és un home madur (Lilian Hirsch i Luz de Santa Coloma).

Era un cutre? I en qualsevol cas, invalida això una obra que ella tota sola homologa la literatura catalana a les grans literatures europees? A quina lliga jugaria la literatura catalana sense els 43 volums de l’OC de Pla? A Segona? A Tercera?

El que sí que era, diu l’autor d'Un cor furtiu, és un home vital, efusiu i divertit, dotat –quina enveja!– d’un gran poder de seducció i d’un obvi carisma, també sexual, que atreia no només les dones, sinó també alguns homes, pensin en el pobre Alexandra Plana. També un egòlatra i un total insatisfet i la contradicció feta persona: egoista i generós; tímid i descarat; sentimental i sarcàstic fins a fer mal. I un home que va ser conscient des de molt aviat –posem que cap als 15 anys– que la seva missió a la vida era convertir-se en l’escriptor més gran de la literatura catalana. El més gros de tot és que ho va aconseguir. A través del personatge que des de molt jove es va entossudir a construir i que cristal·litza en el rústic incel que desfila per Miramar a l’entrevista de Soler Serrano a A Fondo. Una vida fascinant que va molt més enllà de la literatura –va conèixer Macià i Companys, Cambó i Franco, Hitler i Mussolini, Tarradellas i Pujol–, que l’autor de Un cor furtiu segueix amb una prolixitat de vegades exasperant però que acaba deixant un pòsit de tristesa i l'eco del lament desolador que Borges plantejava al final de tot: “He cometido el peor de los pecados que un hombre puede cometer: no he sido feliz”.

Doncs amb ell et queda aquest dubte. I la pregunta que li faria si el tingués al davant seria aquesta: “Escolti, senyor Pla, va valer la pena?”