Com recordava Josep Colom en la prèvia del concert, resulta que Txaikovski havia abjurat no una ni tres, sinó moltíssimes vegades del trio de piano, violí i violoncel. I perquè no en quedessin dubtes, ho va deixar dit per escrit: "No suporto la combinació d'aquests instruments. En la meva opinió, el timbre no mescla bé, i per a mi és simplement una tortura haver d'escoltar un trio de cordes o una sonata per a piano i corda. El piano només és eficaç en tres formats: sol, amb orquestra o com a acompanyament d'una cançó vocal". Semblava que no hi havia res a fer, però la mort del seu amic Nikolai Rubinstein el va fer canviar d'opinió i en memòria seva va escriure el Trio per a piano en la menor que ahir va sonar per primera vegada a les Valls Neutres. Cortesia de Lluís (violoncel) i Gerard Claret (violí), amb el mestre català Josep Maria Colom al piano. Era de fet una tornada als orígens, per no dir la prehistòria, perquè els camins de tots tres músics es van unir per primera vegada quan eren estudiants al conservatori. I d'això fa sis decennis. Lluís i Colom van mantenir com a duet aquella iniciàtica complicitat fins que el 2016 el violoncel·lista es va enrolar com a professor al New England Conservatory de Boston. Els astres, en fi, s'han confabulat per al feliç retrobament del trio, ahir al Centre de Congressos i en la primera cita de l'any de la Temporada MoraBanc.

No cal dir que Txaikovski en va tenir prou amb un trio i que no va repetir. I tampoc ens ha d'estranyar perquè es tracta més aviat d'una marató que s'enfila fins als 50 minuts, en la versió íntegra, que és la que van tocar ahir. La culpa és del segon (i últim) moviment, amb dotze variacions i coda que podrien fer-se eternes però que Txaikovski, astut, va camuflar amb valsos, fugues i fins i tot una masurca a la manera de Chopin i per a lluïment del pianista. Cosa d'altra banda lògica perquè el Trio no és altra cosa que una elegia en honor de Rubinstein. No cal dir que Colom va aprofitar el regalet.

Era també la primera vegada que els germans Claret tocaven junts a casa des del 2018, quan van desfilar junt amb el pianista Albert Attenelle pel Cambra Romànica amb el Trio de Barcelona, i del concert que aquell mateix desembre van protagonitzar per celebrar el mig segle als escenaris. Després han tornat, sí, però cadascú per separat, així que no era la d'ahir una vetllada qualsevol. Hi havia moltes coses per explicar i per recordar. Però el lema del concert d'anit era De l'últim classicisme al pur romanticisme. I si està clar que Txaikovski no el podem posar en un altre sac que no sigui el romàntic, molts discutirien la condició de Beethoven com a epítom del classicisme. Potser als inicis, però a partir de l'Heroica ja no pot ser considerat altra cosa que plenament romàntic. I l'Heroica (1804) és gairebé coetània del Trio per a piano Op. 70 en re major, també coneguda com a Fantasma –a algú li recordava l'escena ectoplasmàtica de Hamlet– amb què va arrencar la vetllada. D'acord, no és L'Arxiduc, potser el més cèlebre dels dotze trios que va escriure Beethoven, i tampoc el Triple concert, el més desgraciat –només es va interpretar una vegada en vida del compositor, el dia de l'estrena, i mai més: delicats que eren aquells melòmans del Vuit-Cents– però el segon moviment és una coseta delicada, minúscula, que et fa sentir com si fossis el protagonista d'una pel·lícula de Woody Allen.

Una nit, en fi, que més que nostàlgia va destil·lar energia. L'energia que donen l'experiència, la confiança i naturalment el talent. I també aquell grau màxim de la saviesa que recordava Lluís Claret a la prèvia: "El més difícil i a la vegada el més gran de tot és trobar la senzillesa". Podríem dir que el concert d'anit va ser exactament així: senzill i gran.

rioLa mitja entrada del Centre de Congressos, raonable, tenint en compte l'aforament enorme de l'equipament. Però una mica més de promoció no aniria malament a esdeveniments excepcionals com el d'anit.