No va tenir sort, Maria Guida, àlies la Tomassa d'Encamp. És l'única de les dones acusades de bruixeria a la cacera desencadenada el 1471 que ho va pagar amb la vida. A la foguera, a més, i no a la forca, que era la forma d'execució habitual entre nosaltres. En realitat, molt probablement no va ser l'única, i la devien acompanyar altres infortunades que van tenir la desgràcia de caure a la mateixa ràtzia. Després ho veiem. Però només s'ha conservat la sentència del seu cas. Pena capital pels pecats nefands d'haver abjurat de la fe cristiana i haver prestat jurament al boc de Biterna, que semblen acusacions més aviat cosmètiques, com per vestir els delictes autènticament greus que li van engiponar a la pobra Tomassa: provocar la malaltia i mort d'alguns dels seus veïns "amb maleficis i metzines", haver desenterrat nens i haver provocat una devastadora pedregada que havia deixat erms els horts i camps de la parròquia. Corts no va tenir pietat: "Ad mortem corporalem condepnamus et fore et esse igne conburendam et congremandam, taliter ut dicte valles Andorre purgentur a tam pessimus mulieribus". Una cosa així com: "Condemnem a mort corporal, i que sigui cremada pel foc, de manera que les dites valls d’Andorra quedin purgades de dones tan perverses."
Si en parlem avui i aquí és perquè la Tomassa és una de les 32 encampadanes que entre el 1448 i el 1661 van comparèixer davant del tribunal de Corts sota l'acusació de bruixeria, que era quasi un passaport per a l'altre barri. Sis d'aquestes 32 encampadanes van acabar a la forca i una –la nostra Tomassa– a la foguera. Això, segons el portal Terra de bruixes, on l'historiador Pau Castell va abocar tot el que sap –que podem dir sense temor a exagerar que és tot el que se sap– sobre les nostres bruixes entre els segles XV i XVII. Una mena de cenotafi les recorda des de diumenge a les Pardines, en feliç ocurrència del Comú d'Encamp per retre homenatge a les veïnes de la parròquia caigudes en les successives caceres de bruixes a la nostra Edat Moderna. Cinc segles tard, és cert, però també l'Església catòlica es va prendre el seu temps –559 anys, per ser exactes– per rehabilitat Galieu per haver afirmat que era la Terra la que girava al voltant del Sol, i no al revés.
Si ens hem fixat en el cas concret de la Tomassa és perquè, a banda de morir a la foguera, va ser ella qui va estrenar una tètrica tradició familiar: la seva filla, Maria Tomassa de la Mosquera, també va ser jutjada i executada per bruixa, el 1499. I la seva neta, la Tomasseta, el 1520. Maria va ser delatada per Dolça Narbona, veïna de Vila, que havia confessat que era bruixa i va assenyalar-la com a còmplice. Les acusaven, com era habitual, d'haver provocat la mort de no se sap quantes criatures de la parròquia. Podia haver sigut pitjor: a Maria Galoxa, canillenca, la van acusar d’haver practicat un seguit d’infanticidis, en plural, un dels quals amb la depurada tècnica de “traure lo fetge per lo cul ab un ganxet de ferro”. La van penjar la tardor del 1621 al mas d’en Soler de la Cortinada.
Totes dues, Maria i Dolça, van acabar admetent els càrrecs, però és que qualsevol no confessava si et sotmetien a la tortura del poltre o, encara pitjor, de l'estrep, que consistia a lligar-te els polzes per darrere l'esquena i suspendre't a l'aire fins que confessaves. El que fos. Maria Tomassa tampoc es va quedar curta, i va acusar una veïna, Guillema Riba, d'haver-la iniciat en l'art de la bruixeria, d'untar-se amb ungüents (!), invocar Astarot, desplaçar-se per l'aire –però sense escombra, sembla–, entrar per la xemeneia per escanyar el nen de la casa, i causar goll amb un suculent xarop elaborat amb escuma de gripau. Tot, absolutament fantasiós. Però els honorables senyors batlles s'ho creien. La pobra Maria va tenir un últim rampell de coratge, a diferència de les 22 persones que van testificar contra ella, i quan ja estava lligada al pal on l'havien de cremar va confessar que "lo que avie dit de na Riba, que era bruxa, que no hi ha res de veritat, e que u daie per mala voluntat". Com per no tenir-ne, vist com va acabar. La van executar el 20 de juny del 1499.
No va ser l'última Tomassa de la Mosquera a desfilar pel patíbul. Li va seguir la Tomasseta, filla de Maria i neta de Maria Guida, la primera Tomassa. Només en sabem que va ser incriminada en el judici de la seva mare, que va tenir la fortuna de sortir-se'n, però que va caure a la següent cacera, en algun moment entre el 1514 i el 1520. Ho sabem perquè l'any següent van ser les seves filles, les "fadrines" Maria i Miquels, aka les Tomasses, les que van passar pel calvari de Cort. Tenen el coratge de negar les acusacions –res d'original: havien provocat la malaltia i mort d'un cert nombre de veïns, i així ho declaren set testimonis– i la llàstima és que el document acaba amb aquesta primera declaració de Maria i Miquela. No sabem com van acabar, però vistos els antecedents de la mare, l'àvia i la besàvia, s'ho poden imaginar.
La marca de la infàmia
Amb tot el que precedeix, una cosa està clara: hi havia famílies assenyalades amb la marca infame de la bruixeria, aquesta etiqueta l'heretaven per via materna i l'arrossegaven generació rere generació: quatre, en el cas de les Tomasses de la Mosquera, les millor documentades. Però no les úniques. Sense sortir d'Encamp, tenim el cas de Na Cella, de casa Riba, jutjada i executada a Castellbò el 1542. Ho sabem de forma indirecta i gràcies a la deposició d'una neboda seva, Jalmina Cella. La part del procés que s'ha conservat fa referència a la tieta Cella, "que avien pengada per bruxa en lo loch de Monfarrer". Ens entretindrem un moment en el cas de Jalmina, encara que figuri com a veïna de Llorts i no d'Encamp, i de seguida entendran per què: resulta que una veïna seva, Maria Call, la va acusar el maig del 1551 "d'haver-la lligat per tal que no poguessin haver còpula carnal amb el seu marit, i d'haver-li provocat la mort de dues criatures". Una altra vegada desfilen davant del tribunal la rècula de testimonis –25!– que confirmen la "fama de bruixa" de Jalmina, i la seva intervenció "en una sèrie de maleficis i emmetzinaments". Ella ho nega tot, però de nou ens quedem amb les ganes de saber com conclou un procés on la "fama de bruixa" –que l'execució de la tieta deu anys abans confirmava– constituïa una prova de càrrec més.
La tercera i última nissaga de bruixes encampadanes comença amb Na Garreta de les Bons, una de les víctimes de la primera gran cacera documentada, la del 1450, que va acabar amb mitja dotzena de dones penjades de forca ben alta. No se n'ha conservat l'expedient, però sí el de la seva neboda, Guillema Casala, veïna de Canillo, vídua, jutjada el 1471 i que durant el procés va acusar Na Garreta –que portava, recordin, vint anys morta– "d'haver-la portat al boc de Biterna i entrat en algunes cases per matar criatures", com si fos un esport o un passatemps. L'acusació demana la pena de mort per a la Guillema "tota terra Andorre purgetur a pesimis mulieribus" (per purgar Andorra de dones tan malvades) i amb aquests mals auguris conclou l'expedient. Pensar que va salvar la pell és un exercici d'optimisme segurament exagerat.
I no ens hem oblidat de les infortunades que molt probablement van acompanyar al patíbul Maria Guida, la primera Tomassa, el 1471: Roya de Vila, Calbana de Soldeu, Mirona de Canillo, Palanca del Pui, i Bertomeua, Berengara i Vilara, totes tres d’Encamp, i totes vuit denunciades en confessió per Margarida Anglada, també d'Encamp. Sabent que la Tomassa va morir a la foguera, es poden imaginar el destí d'Anglada i companyia, tot i que no ens n'ha arribat la sentència de cap.
