Baena obre el cicle L’hora bruixa amb el paper de la dona a la història de l’art.
“No cal anar gaire lluny: saben quantes artistes hi havia a Femina Feminae, l’exposició suposadament consagrada a la dona que fa un parell de temporades va programar el Thyssen? Una: Berthe Morisot. Una entre 28”.
Aquesta va ser l’oportuna aportació espontània d’una de les espectadores que assistia ahir al vespre a la primera vetllada del cicle L’hora bruixa. Els honors els va fer la historiadora Aurora Baena amb un suculent, instructiu col·loqui sobre la “invisibilitat” de la dona al llarg de la història de l’art, la seva especialitat. I la intervenció venia a compte de la campanya que al 1989 va engegar el col·lectiu Guerrilla Girls amb aquell autobús que circulava pels carrers adjacents del Metropolitan Museum de Nova York amb una inquisitiva pregunta: “Cal que les dones vagin despullades per entrar al Met?” Ho deien perquè, en fi, resulta que tan sols el 5% de les obres que s’exposen en aquesta venerable institució són de dones artistes, mentre que els nus femenins representen el 85% del total.
Dit així, la cosa és veritat que grinyola. I el pitjor de tot és que des del 1989 no ha millorat gens. No és en absolut un signe dels temps, va venir a dir Baena. La dona és pràcticament invisible des de l’inici de la història de l’art. Mirin l’art rupestre, que certes teories sostenen que és obra de les primeres dones artistes. Com ho senten. Com pot ser que, amb comptadíssimes excepcions, a la nòmina de grans genis, ni tan sols al Gombrowicz, la Bíblia del gènere, no hi hagi pràcticament dones?
Aquesta és la pregunta epifànica que es va fer el 1971 la historiadora Linda Nochlin i que Baena va intentar respondre ahir. En resum: per la dificultat, per no dir impossibilitat d’accedir a la formació, als mitjans materials per posar fil a l’agulla (o pinzell a la tela) i al circuit de l’art, on una dona encara era “mal vista” al segle XIX. Tot plegat va restringir durant la major part de la història les opcions de convertir-se en artista a les filles o esposes d’artistes, i la temàtica de les que se’n sortien, a escenes domèstiques, autoretrats i objectes associats a la feminitat, sosté Baena.
Tot plegat és probablement cert. I vist així, sona a una mesquina conspiració per ocultar el talent femení. Però si és cert que el 99,9% de les dones no van tenir mai l’oportunitat de desenvolupar-se com a creadores, també ho és probablement que el 99% dels homes que no pertanyien a una determinada classe social tampoc no la van tenir mai, i que aquest 99% de qui ningú no es recorda perquè eren homes té molt més de víctima que de culpable. Elles, en fi, potser són invisibles; ells, simplement inexistents.