Ser egipci (si no eres faraó)

Dur ofici, el de ser egipci a l’Egipte faraònic, posin que parlem entre el 4000 abans de la nostra era, quan s’unifiquen l’Alt i el Baix Nil, i l’inici de la dinastia ptolemaica, cap al 323 també abans de Crist. Duríssim, sobretot si no eres sacerdot, funcionari, al dignatari i no diguem ja faraó, que això ja eren figues d’un altre paner. I si era dur sobreviure, què dir de la mort. Els egipcis, alts i baixos, creien sense embuts en el Més Enllà, que hi havia una altra vida després d’aquesta. En això no eren gaire diferents de tantes altres civilitzacions. Però és que ells creien que per accedir en aquesta altra vida necessitaven sense falta un suport físic per a l’ànima immortal. I d’aquí la momificació dels difunts, la inhumació –és un dir– dintre de sarcòfags antropomorfs i la proliferació de màscares mortuòries i inscripcions funeràries on figurava el nom i la filiació del traspassat: es tractava de posar-li les coses fàcils a l’ànima, que trobés el cos que li corresponia i no tingués temptacions de buscar-se un altre inquilí. I no era un joc: els anava la vida eterna.

S’ha calculat que en el moment àlgid de l’Egipte faraònic tan sols podien pagar-se la momificació –és a dir, el bitllet al Més Enllà– el 15% de la població. La immensa majoria, l’altre 85%, s’havia d’acontentar amb un forat a terra i encara gràcies: ni mòmia, ni sarcòfag, ni màscara, ni tampoc uixebtis, aquestes petites figures que duien també gravat el nom del difunt  i les eines de l’ofici que havia exercit en vida, que es col·locaven ben a la vora del cos perquè quan al Més Enllà li toqués anar a treballar hi pogués enviar aquest homenet que li feia de substitut, que és el que significa aproximadament uixebti. Sense uixebti, no només estaves mort, sinó que a sobre havies de llevar-te cada matí per anar a pencar.

Doncs aquestes són algunes de les sensacionals històries que explica Del néixer el renéixer, la nova i faraònica exposició amb fons del Museu Egipci de Barcelona que es pot visitar al CAEE fins al 21 de febrer. Hi ha temps però no s’encantin, perquè hi tornaran. Un centenar de peces, la immensa majoria originals, que repassen la vida quotidiana dels egipcis del carrer, el que molt probablement hauríem sigut vostè i jo, lector, si haguéssim tingut l’ocurrència d’existir al Delta del Nil ara fa 5.000 anys. Al CAEE en coneixerem algun pel nom, com el bon Unnefer, fill de Padíset i atenció, de Shepsesamontayheret, que va viure al segle III abans de Crist i que era l’afortunat inquilí del monumental sarcòfag que clausura la visita. Sense mòmia, recordin, perquè es va perdre en algun moment de la seva història mil·lenària, així que l’ànima del pobre Unnefer deu estar vagant des de fa una eternitat. O Pentaur, sotsdirector del tresor que va viure en algun moment del Regne Nou, entre els segles XVI i XI abans de Crist. O la dama Taherud, entre els segles XI i VIII, de qui ens ha arribat una formidable fusta pintada. Però això és excepcional, perquè no deixen de ser personatges de certa posició social. Del poble menut no ens n’ha arribat gairebé testimoni. I el poc que tenim, gràcies a l’aixovar funerari que acompanya les tombes dels egipcis prominents, que es feien acompanyar d’un exèrcit de servents en miniatura per estar ben proveïts al Més Enllà. Una peça excepcional pel dinamisme que denota és la maqueta de dos carnissers esquarterant un cap de bestiar: no formava part de l’aixovar d’un carnisser traspassat, sinó que el difunt es va emportar el seu carnisser en efígie a l’altra vida perquè li preparés la vianda.

Hi ha vestigis extraordinaris, que encara ho són més quan les amables i documentadíssimes guies del CAEE te n’expliquen l’ús. Per  exemple, els reposacaps, que si estaves viu servien de coixí (!) i que si estaves mort anaven molt bé per assegurar que el cap no se separés del tronc: recordin que el cos havia d’estar sencer perquè la seva ànima el reconegués. Per no parlar dels potets d’alcafol, l’ungüent amb què homes i dones es dibuixaven  la ratlla dels ulls, i com més gruixuda millor, amb efectes sobretot profilàctics, per evitar les infeccions oculars derivades de l’exposició al sol en un ambient desèrtic. I els vasos canopis, els meus preferits, on l’embalsamador dipositava delicadament els òrgans interns –estómac, pulmons, fetge i intestins– que prèviament t’havia extret hàbilment amb dos dits, dos, a través d’una incisió al costat.

La dona, en fi, paria ajupida sobre unes totxanes, alletava el fill fins als tres anys i als 12 ingressava de pet a l’edat adulta, sense res de semblant a la nostra adolescència, menys encara a la nostra joventut, amb la missió de buscar parella i fabricar fills per engrossir les files dels treballadors –els nois heretaven l’ofici del pare, les noies, a casa o al servei domèstic d’alguna dama adinerada. La majoria de la població anava rapada, eficaç mesura profilàctica per prevenir els polls, vestien camisons blancs de lli, i les sacerdotesses –i només elles– anaven amb un pit a l’aire. La moral sexual no era especialment severa –ho explicarà l’egiptòleg Marc Orriols en una de les conferències previstes al programa d’activitats de l’exposició–, existia una institució similar al divorci i al CAEE hi trobaran un eroticone, que és exactament el que suggereix el nom. Però XXL.