Benet, rere el rastre de l’actor i cantant francès, que es va refugiar a Andorra als inicis de la II Guerra Mundial.

Ho explicava anys enrere i de passada Claude Benet, a compte aleshores de les restes que l’estiu del 2012 van aparèixer en una de les rutes de muntanya que condueixen a Fontargent i que –sospitava i sospita encara el nostre historiador– podrien haver pertangut a dos fugitius, pare i fill, a qui el guia que els portava cap a Andorra va liquidar a mig camí. André Trigano, aleshores i encara avui alcalde de Pàmies amb qui Benet va contactar per mirar d’escatir la identitat dels dos infortunats, el va posar sobre la pista del breu periple andorrà de Serge Reggiani (1922-2004), l’actor i cantant italo-francès que en algun moment entre el 1939 i el 1940 –era encara estudiant de teatre– va refugiar-se breument entre nosaltres.

Trigano sabia del que parlava perquè ell mateix, junt amb el seu germà Gilbert –per cert: un dels fundadors del Club Med– va coincidir amb Reggiani durant la breu escapada andorrana. De fet, i si hem de creure la ressenya d’aquesta història que en publica ara el portal Grand Sud Insolite, tots tres –Reggiani i els germans Trigano– formaven part de la mateixa expedició que a finals del 1939 o principis del 1940 va recalar per aquí baix. I és aquesta ressenya la que ha animat Benet a estirar del fil i mirar d’omplir el mes i mig que Reggiani va ser un refugiat. Com es veu per les dates, fatla encara un any llarg perquè el règim nazi posi en marxa la Solució Final –el gener del 1942, a l’anomenada Conferència de Wansee– i comenci l’èxode massiu de jueus europeus.

Fins al maig del 1940 les fronteres es podien travessar sense necessitat de visat, i només es van tancar amb pany i clau a partir del novembre del 1942, amb l’ocupació alemanya de la França de Vichy. És en aquest moment i no abans –insisteix l’historiador Josep Calvet, màxim especialista del pas pels Pirineus durant la II Guerra Mundial– que comencen les expedicions clandestines i, per tant, l’epopeia dels passadors. El periple de Reggiani és anterior, i de fet consta que ell i els Trigano van venir traquilament en cotxe –i des de París!– i que l’única incidència va ser els crits que els va etzibar la governanta del castell de Foix perquè se’ls va ocórrer fer una foto del monument.

Per què a Andorra? Doncs perquè –sempre segons Grand Sud Insolite– els Trigano hi tenien un bon amic, empresari i hoteler, que els va oferir refugi temporal mentre trobaven la forma d’embarcar-se cap a la Gran Bretanya, que era el seu destí final. No se’n van sortir, i al cap d’un mes i mig van haver de girar cua i tornar a París. Sembla en quasevol cas que Reggiani va sobreviure sense entrebancs majors: reingressa al conservatori d’art dramàtic i debuta al teatre (Le loup-garou, Britanniucs) i al cine (La carrefour des enfants perdus) abans de refugiar-se els últims mesos de la guerra a l’Alt Garona i escapar així del Servei de Treball Obligatori a Alemanya a què estaven obligats els ciutadans francesos –o estrangers residents a França, com era el seu cas– en edat militar. Els detalls del periple andorrà de Reggiani potser els trobarem a les seves memòries, La question se pose, o a Dernier courrier avant la nuit, volum de correspondència fictícia amb els personatges que van trufar la seva trajectòria.

En qualsevol cas, és una estupenda excusa per (re)descobrir una de les patums de la chanson, on va debutar ja garnadet –a mitjans 60– i va triomfar gràcies a l’empenteta que li va donar Barbara, que va ser una de les dones de la seva vida, i al bon ull que va tenir sempre per buscar lletristes: des de Boris Vian –seva va ser la primera versió de Le déserteur després que se n’aixequés la prohibició, el 1962– fins a Moustaki (Ma solitude) i Prevert (Pour toi mon amour). Al cine va rodar prop d’un centenar de pel·lícules a les ordres dels grans directors francesos –Carné, Becker, Melville, Chabrol, Sautet, Lelouch– i europeus de la seva època –Visconti, Angelopoulos, Kaurismaki, Scola.