Hi va haver un temps, i no fa tant, que calia reivindicar la figura de Sergi Mas. Feliçment avui això ja no és cert. Els homenatges que se li han prodigat els últims temps –i això vol dir des de fa una desena llarga d’anys. recordin aquella estupenda retrospectiva que li va consagrar el CAEE escaldenc– l’han restituït al lloc de privilegi que legítimament ocupa en les nostres arts i en les nostres lletres, i els últims a afegir-s’hi han sigut els meus amics de La Xarranca, que tres anys enrere van tenir l’ocurrència de convocar unes jornades sota els auspicis del mestre que es van concretar en una bateria de tertúlies, exposicions i tallers que han quedat recollides en l’exquisit volum, A taula amb el Sergi, que es va presentar ahir a la Institucional, la seu de l’entitat al Parc Central. El volum, primorosament editat per Anem, com és costum, s’afegeix a la bibliografia sergimasiana que ha proliferat els últims anys, des d’Aspectes de l’art popular d’Andorra a L’art de musicar la fusta, Comiat diferit i Sergi Mas i el seu entorn. Falta potser el catàleg raonat que posi definitivament ordre i concert en una producció copiosíssima que abraça des del gravat a la talla, el dibuix, la ceràmica i l’exlibris, que té en l’obra a la via pública una de les facetes més interessants i que es troba avui essencialment dispersa. I posats a demanar, una biografia que situï l’homenot en el seu lloc i en el seu temps, que afortunadament és el nostre.

Suposo, però, que no es pot demanar tot, i que caldrà també renunciar al vell somni de portar el nostre Sergi Mas a la Biennal de Venècia. Portar-lo a ell i al seu taller, amb la seva col·lecció de gúbies i, per què no, els seus gats. A la Biennal, sí, la major fira d’art contemporani de l’univers, on s’han vist tantes coses que vosaltres no creuríeu que avui és probablement impossible épater el burgès més estereotipat i on el més avantguardista, el més revolucionari, seria plantar-s’hi amb un artesà com Sergi Mas, amb els seus brunyidors, burils, cisells, ruletes i rodets. I deixar-lo tranquil, dibuixant i tallant durant els sis mesos de la Biennal. L’obra d’art seria contemplar Sergi Mas treballant, una performance com una casa de pagès amb el valor afegit de l’autenticitat, que és el peu del qual coixegen la majoria de les performances i instal·lacions: se’l veuen les canonades d’una hora lluny. Pura impostura.

Tot això ja no serà possible, perquè Sergi Mas, 94 anys, maremeva, amb prou feines surt de casa si no és per anar a votar o a prendre el sol a la plaça de la Germandat. Però no diguin que mentre anaven llegint se’ls feia la boca aigua. És el que passa quan tens un llibre com A taula amb el Sergi i un artista i un personatge com ell: que somies sense voler.