Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Sergi Mas, Casi Arajol, Fira-Concurs, cartell, cartellisme
Andorra, Sergi Mas, Casi Arajol, Fira-Concurs, cartell, cartellisme

Sergi Mas, cartellista major


Escrit per: 
A. Luengo / Il·lustració: Sergi Mas

La Fira Concurs reunirà la pròxima edició i amb motiu del 40è aniversari tots els cartells de l’artista lauredià.

La tardor no acaba d’arribar en aquest tros de món nostre fins que ho diu Sergi Mas. De fet, fins que ho dibuixa. I això acostuma a passar a principis d’octubre, quan els cartells de la Fira Concurs de bestiar comencen a inundar els aparadors de la capital. És així des de fa quatre decennis, quan Casi Arajol va ressuscitar una cita quasi mil·lenària –Pere Canturri en va localitzar el primer rastre documental el 1083– que s’havia anat esllanguint fins a quasi desaparèixer i que al 1978 va renéixer al paratge de Prat de la Creu on avui s’aixeca l’Orri. Després va venir la Fira d’Andorra la Vella, que és una altra cosa. Però la primera, hereva directa a més de la que secularment s’havia celebrat a Prada Motxilla –doctor Nequi amb Príncep Benlloch: al solar hi ha Calçats Albert!– va ser la Fira Concurs, que torna puntualment i com mana el calendari el 27 d’octubre a l’aparcament de Govern.

Si en tornem a parlar avui és pel cartell de Sergi Mas, que des de la tercera edició posa rostre a la fira. Un clàssic pel qual han desfilat els últims temps –i per no allargar-ho massa– el barri antic de la capital; l’Osca de Migdia, a la de l’Obac; el Cap del Carrer, amb la ferreria del ferrer Bartumeu, i que aquesta edició se’n va per primera vegada fins a Santa Coloma, que s’estrena així a la fira. De seguida hi tornem, però la notícia és el recull de la trentena llarga de cartells que Sergi Mas ha creat durant tot aquest temps i que l’organització reunirà l’any que ve en un catàleg per celebrar l’efemèride i reconèixer de passada l’obra de qui és sens dubte el més longeu i prolífic dels nostres cartellistes.

La dèria de Sergi Mas per un art no tan menor com sembla –pensin en Toulouse Lautrec, Ramon Casas i Picasso– li ve de mena: de les planxes que veia traginar a la impremta familiar del barceloní barri del Raval barceloní on va créixer. També d’aquí, de quan la padrina l’aparcava a la rebotiga jugant amb un grapat de tipus de plom, li ve –diu– el gust per la tipografia, molt probablement un dels racons més sorprenents i inexplorats del nostre home: a cada cartell en crea una de nova, i no n’ha repetit mai cap. I si fem comptes, resulta que potser n’ha dissenyat tantes com les que surten al processador de textos del lector. Espectacular. També en aquesta faceta tipogràfica caldrà parar atenció un dia, però de moment ens quedarem en la de cartellista. Alguna cosa se li va enganxar, diu, de Josep Morell, cèlebre cartellista català que va ser professor seu a la Llotja. Però el culpable que s’hi comencés a dedicar, una vegada instal·lat a Andorra, va ser l’enginyer Álvar Menéndez, avui semioblidat però pioner de quasi tot –des de l’esquí fins a les publicacions més o menys periòdiques– que li va encarregar una sèrie de cartells per a L’ocell de foc, el cafè galeria que va regentar durant uns anys a les galeries de la Casa Felipó: “N’hi devia fer una dotzena, i ben grossos que eren. Tots a mà. En certa manera allò era un luxe, però d’altra banda et fas una idea de la misèria en què vivíem: imagina’t com eren aleshores les coses que sortia més a compte encarregar-me un gravat a mi, amb la quantitat d’hores que hi podia dedicar, que no a un fotogravador professional perquè li fes una cosa mecànica. Avui seria impensable”.

Entre aquells cartells de L’ocell de foc, que avui serien autèntiques relíquies, i la sèrie de la Fira Concurs n’hi ha hagut desenes més, des de les primeres edicions de la Trobada de buners d’Ordino fins al concurs de gossos d’atura de Canillo. I tots, amb el segell aquest tan personal, identificable només d’un cop d’ull, amb què Sergi Mas acompanya no només els seus cartells sinó tota la seva obra. Alguns en diuen kitsch. Probablement, els mateixos a qui els sembla el rien ne va plus de la modernitat fabricar caramels de plexiglàs mida XXL i col·locar-los a preu d’or, o sembrar de gespa el terra d’una galeria, quan la veritat és que des de l’urinari de Duchamp tot està inventat, i que de tan lluny que ha volgut anar l’art (diguem-ne) contemporani, el més revolucionari avui és probablement el més (aparentment) tradicional.

Però tornem abans d’acabar a Santa Coloma: com és habitual, Sergi Mas evoca al cartell el tema d’aquesta edició, que són els ous –i la clàssica ouera de filferro, el trofeu que s’enduran els guanyadors. Per això ha plantat al primer pla d’aquesta perspectiva de fantasia –el prat és avui un camp de tabac, naturalment– un corral amb el seu gall i les seves gallines, una de les quals s’enfronta amb la pagesa que acaba d’enretirar els ous. L’estampa la completen el bestiar de peu rodó –mules, eugues i cavalls– i de peu forcat –vaques, ovelles, cabres– que acostuma a pul·lular pels cartells de la fira, i atenció a l’estampa que composen el nen del mig de l’escena, que estira un cavallet de cartró com el de Papasseit, al costat del seu pare, que estira una euga de veritat. Com és habitual, Sergi Mas s’ha pres algunes llicències artístiques, especialment amb la perspectiva –no provin de reproduir-la– i eliminant del fons els edificis moderns que embruten l’skyline del poble. Això sí: la filera de la dreta, amb casa Riberaygua de Santa Coloma i cal Simon –l’última, a la dreta– és rigorosament fidedigna. I si aquest els ha agradat, ja ho saben: l’any que ve, tots els cartells de la Fira, junts. Nyam, nyam.

Andorra
Sergi Mas
Casi Arajol
Fira-concurs
cartell
cartellisme
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic