Diari digital d'Andorra Bondia
Sergi Mas, retratat a casa seva, a la plaça Laurèdia de Sant Julià.
Sergi Mas, retratat a casa seva, a la plaça Laurèdia de Sant Julià.

Sergi Mas: “Dir-se un mateix artista ho trobo francament pretensiós, una ximpleria”


Escrit per: 
A. Luengo / FOTO: Hèctor Mas

Avui fa 90 anys. Amb l’agilitat, el geni i la murrieria de sempre. El seu primer record són els tipus de fusta que remenava a la impremta familiar, al Raval barceloní. L’última obra, una sèrie de vistes de Sant Julià, dibuixos a la ploma que potser tenim la fortuna de veure publicats en aquest diari. ‘Portella’ i Editorial Andorra li dediquen ‘Hi floriran grandalles’, per sucar-hi pa. Com les seves respostes, ja veuran. Per molts anys més, Sergi.

Noranta anys: li agafa vertigen, quan hi pensa?
És que no m’ho crec. Miro el passaport, i és el que diu, però no em fa la sensació de tenir aquesta muntanya d’anys.

Gibert i Díaz-Torrent diuen que es mereix un homenatge institucional.
No és que m’amoïni, i penso que si a d’altres companys amb més mèrits que jo no els han fet res, per què m’ho haurien de fer a mi? Potser si arribo als 100 anys! És que no els conec, tampoc.

El problema no és que vostè no els conegui, sinó que ells no el coneguin a vostè.
Normal, perquè soc una antigalla doblement confinat, perquè les cames ja no em poden portar enlloc i pel virus podrit aquest.

També suggereixen que es reculli en un volum tota la seva obra, amb aparell crític i itineraris per seguir la que té a la via pública.
Els agraeixo les bones intencions. Són bona gent, aquests de Portella. Tinc molta obra al carrer, és cert, però pensa que fa més de 60 anys que treballo al país. Seixanta!

Avui es perden els oficis i en canvi tothom es diu artista. Menys vostè, que es reclama artesà.
És que dir-se un mateix artista, quan n’hi ha tan pocs que ho siguin de debò, ho trobo francament pretensiós. Una ximpleria. Qui reparteix el carnet d’artista?

Quin és el seu primer record?
A casa de l’àvia, que tenia una impremta al carrer Aurora, on avui hi ha la rambla del Raval. M’hi veig jugant amb unes lletres de fusta. I d’aquí vingui potser la meva dèria per les caplletres i les tipografies.

Si hagués de dir els dos mestres que més el van influir?
El treball de la fusta, un tal Borràs, reusenc, grandíssim tallista. Devia tenir 15 anys.

Estava escrit, que vostè aprengués un ofici?
A casa meva tots eren artesans. L’avi patern, envernissador de mobles. El meu pare, encarregat d’un dels bons tallers d’ebenisteria que hi havia a l’època a Barcelona. Portaven a fer la decoració dels mobles estil Lluís XV, Luís XVI i Chippendale al tallista a aquest Borràs. Així que hi vaig entrar de forma quasi natural. Però abans havia fet d’aprenent de joier. M’encantava, però estava incòmode treballant assegut tot el dia.

Més mestres?
Joan Morell, decorador i cartellista de Camprodon, professor meu a la Llotja. Alguns dels grans cartells que encara circulen de la Guerra Civil són obra seva. Era un home extraordinari, que havia marxat a Sevilla a fer de torero i era una singular barreja de català i andalús, amb uns grans dots per entusiasmar els seus deixebles. I el meu pare, ebenista fi. Per fer-me un sobresou i poder anar al cine, m’enduia feina a casa i ell em feia de crític. Hipercrític, vaja.

Cap gravador?
Tens raó: Joan Castells, que tenia instal·lada al Poble Espanyol una premsa Gutenberg que s’havia construït ell mateix.  Seus són els gravats del costumari Amades i de Violant i Simorra.

Tots ells, amb l’excepció de Violant i Simorra, són avui ombres.
Perquè els catalans són com els andorrans. No tenim memòria i ens costa reconèixer que un veí pot fer coses. No sabem ser agraïts.

Vostè sempre ha dibuixat, gravat i narrat no només una Andorra que ja no existeix, sinó que probablement no ha existit mai, perquè l’ha idealitzat a l’extrem.
Em surt així. Com que no tinc prou imaginació per inventar-me una història, tot el que faig té una base, un conte que m’han explicat –quan em vaig instal·lar fa 60 anys a Aixovall encara s’explicaven històries a la vora del foc– o un llibre d’aquests raríssims que té el meu amic Casi. El que falta ho completo, digues-li llicència poètica, a l’estil de com ho feia l’Esteve Albert. La llàstima és que me’n quedaran moltes al pap.

De tot el que ha fet, talla, dibuix, gravat, fang... On se sent més vostè?
La talla, sens dubte, però no em donava per viure. No vaig poder fer mai el que m’hauria agradat. Del que estic més satisfet és d’un Sant Jordi de noguer i de mida quasi natural, un encàrrec del Consell per al Copríncep Pompidou.

I el gravat?
M’havia donat molt de plaer, però has de tenir una vista extraordinària i un bon pols. I boix, que cada vegada escasseja més. Com que ja no puc, ara em dedico al dibuix amb ploma.

Ara que no ens llegeix ningú: quantes talles ‘romàniques’ va col·locar quan tenia  el taller a l’antic carrer de la Vall?
Per fer bullir l’olla imitava una marededéu o un Crist. Jo no deia res, però si el turista, tot il·lusionat, m’oferia 300 pessetes per un Crist que ell creia gòtic, jo no era ningú per desenganyar-lo. N’hi pot haver un centenar...

A veure: la Mare de Déu de Meritxell, va cremar o no?
Només sé que tres mesos després de l’incendi van robar la Mare de Déu de Canòlich, però se’n van endur la còpia que el mossèn havia tingut la precaució d’encarregar-me. I poc després, la campana de Sant Pere del Tarter, que va aparèixer al cap d’uns anys en un confessionari de París! Molta casualitat, no creus?

Ha pensat en la mort?
Sí, és clar. I no és que em faci por. El que em fa por és agafar el virus i morir ofegat. I també que la col·lecció d’art popular que tinc, modesta però que he recollit al llarg de tota la vida, s’acabi perdent. Ningú no la vol, i se n’anirà a fer punyetes. Una llàstima.

Què té, de singular?
Els salers de pastor, amb nansa, exclusius dels dos Pallars, l’Urgellet i Andorra. Enlloc més se’n feien. I de tan ben treballats n’hi ha molt pocs. En tinc una trentena, i tres o quatre d’excepcionals.

I el museu etnològic, a l’antic Comú de Sant Julià?
L’anterior consolat hi estava interessat i l’actual diu que també, però no sembla que tinguin gaire pressa.

 

 

 

Sergi Mas
Comentaris: 4

Comentaris

Llarga vida...amb el cap clar.
Senyor Sergi Mas com vostè sap hi ha tants artistes de la fam en aquest món rodó i sencer que si volessin molt alt i no arran del terra com fan: No veuriem ni un pedaç petit de cel o de sol ni de dia quan arriba l'estiu. Als seus peus!
Encara recordó fer aquells mussols de fang, a la taula del seu taller d' Aixovall, amb els retalls que sobraben, a dalt d' amunt d' un taburet de fusta. La María i el Sergi sempre treballant i de bon humor. Per molts anys Sergi, potser no tens el carnet d' artista però que ho ets no hi ha cap dubte.
Moltes felicitats Sergi. Un gran referent de la cultura popular al nostre país. Molts anys!

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic