S’endú un accèssit d’investigació històrica amb ‘L’art de musicar la fusta’, l’obra definitiva sobre la talla popular.
“A l’edat que tinc em costa estar content, què vols que t’hi digui. Però mentiria si no et reconegués que estic satisfet.” Amb aquestes paraules oraculars saludava ahir Sergi Mas l’accèssit al premi Principat d’Andorra d’investigació històrica que li ha merescut L’art de musicar la fusta, obra de vocació enciclopèdica en la línia de El moble andorrà que feia anys que ens devia i a la qual sembla que per fi li ha arribat l’hora. Una altra cosa és si veurà la llum. L’últim precedent no convida precisament a l’optimisme: La meva vida és Andorra, amb què Robert Basart i Laura Casanova repassaven la vida i l’obra d’Antoni Morell, encara busca editor, i això que han passat dos anys.
La sorpresa és que el jurat del Principat d’Andorra, que dota el Consell General amb 10.000 generosos euros, es posés exquisit i li concedís l’accèssit en lloc de la grossa. Sona a premi de consolació, aquesta és la veritat, però els seus motius tindrà el jurat, i els l’haurem de demanar. El cas és que amb el guardó a Sergi Mas assistim a un d’aquells rars casos en què és el guardonat qui honora el premi, i de passada tota la Nit Literària, i no al revés. Als 93 anys, i amb una obra monumental al darrere, a Sergi Mas no li ve d’un premi, i en canvi és una obvietat que la Nit Literària en general i el Principat d’Andorra en particular no tindran gaires oportunitats de premiar un home de la talla de Sergi Mas
Dit això, anem a L’art de musicar la fusta, mena d’enciclopèdia visual d’aquesta modalitat de la talla que repassa en tres centenars d’il·lustracions –més les que s’han quedat al calaix per qüestions d’espai– una tècnica que, per a sorpresa del mateix Sergi Mas, s’estén amb escasses variacions des de Sibèria fins a Portugal, passant per Polònia, Alemanya, Itàlia, França, Anglaterra i Espanya, que va saltar l’Atlàntic i que es practicava també als EUA. L’essència, diu, és la mateixa: artesans anònims, sovint pagesos o pastors, que entretenien les llargues i fredes nits d’hivern tallant i decorant un pedaç de fusta. Ho feien com qui diu amb una sabata i una espardenya: el compàs, el regle i el ganivet són les eines de combat de la musicadura, quin nom sensacional.
Els motius són sempre geomètrics, triangles, cercles i rosasses de sis puntes, i el resultat també és similar a tot arreu: caixes de núvia, salers, collars d’ovella i més rarament, culleres. “Sempre ens havíem pensat que la gent de muntanya era qui més dominava la tècnica, i resulta que no, que les musicadures més exquisides són obra dels artesans holandesos, només t’has de fixar amb les filigranes dels seus esclops”.
Sergi Mas també ha practicat i practica el noble art de la musicadura. I també a ell, diu, li va costar penetrar-ne el secret: “Hem perdut les claus per interpretar els símbols que tracen cercles i triangles, però estic convençut que tenen un significat. Els bascos és molt probable que el coneguin, encara, aquest secret”. Una trentena, en fi, dels tres centenars llargs dels dibuixos a tinta del llibre procedeixen de peces de la seva col·lecció personal, una trentena de salers, el més antic dels quals data probablement de finals del XVII, potser principis del XVIII. El va començar a practicar quan es va instal·lar a Aixovall, el 1957, i encara va arribar a conèixer grans artesans: l’últim, el lauredià Joan Granja, autor d’una portentosa col·lecció de més de tres centenars de salers. L’art de musicar la fusta, en fi, s’haurà de llegir, si com esperem arriba a veure la llum, fent parella amb Aspectes de l’art popular d’Andorra, que en podria perfectament funcionar com un preàmbul. I posats a demanar, amb el llibre consagrat al pa que té entre cella i cella.
Quin colofó formidable, en fi, per a l’any Sergi Mas, i quina sort que té el Principat d’Andorra de poder-lo incorporar al seu palmarès.
Un mosso d’esquadra per al Fiter i Rossell
L’altre gran premi de la Nit, el Fiter i Rossell de novel·la històrica, tampoc no va repartir la grossa però sí un accèssit que va recaure en la pallaresa Marta Boleda (Pobellà, 1976) per Mai és negre el cel del nord. Un thriller d’estil nòrdic (Stieg Larsson és el primer entre les seves referències) protagonitzat per un caporal dels mossos d’esquadra que gasta nom bascó, Gorka Olarracoetxea, que es pensa que du una vida normal fins que li comencen a brotar cadàvers, començant pel del seu pare. Mai és negre el cel del nord és la primera novel·la, i el Fiter i Rossell, el primer premi de Boleda, veterinària de professió i criminòloga de vocació. Els altres guardons de la Nit se’ls van repartir el barceloní Carles Ribó (Grandalla de poesia amb Cendra batuda pel vent); el també barceloní Francesc Puigpelat (Manuel Cerqueda Escaler de novel·la curta per L’altra guerra); i Albert Canadell, de Montesqui (Sant Carles Borromeu de contes i narracions per Òxid de ferro). L’honor local, Sergi Mas de banda, el van salvar Teresa Ventura i Marisol Fuentes (Tristaina de periodisme), i Elisabeth Zorita, accèssit al Juli Verne de ciència-ficció amb Hereus del drac. El Crèdit Andorrà de teatre va quedar desert.