L’Associació d’Escriptors repassa l’obra narrativa de l’artista lauredià, inspirada en l’oralitat.

Algun dia, ja ho veuran, al costat de Macondo, de Yoknapatawpha, d’Obaba i de Región algú tindrà la molt sàvia ocurrència de posar-hi l’Andorra de Sergi Mas. Això va venir a dir ahir el poeta Manel Gibert en aquesta mena d’homenatge íntim que li va tributar l’Associació d’Escriptors a l’autor de Les valls desitjades i Cassigalls. Perquè sí, que és un motiu més que raonable. El més legítim de tots, de fet.

Es tractava de repassar-ne la faceta de narrador. Un narrador nat, perquè Sergi Mas pertany a una estirp en extinció, la dels tertulians de raça, maratonians, etíops de la paraula, i que coneixen bé tots els que s’han deixat caure alguna vegada pel seu taller: se sap a quina hora s’hi entra, però mai a l’hora que en sortiràs. I un narrador essencialment oral, que només s’ha rebaixat a escriure quan els editors l’han obligat o, com deia ahir, per fixar al paper una idea que després passava a dibuix, a gravat o, encara millor, a tremp d’ou, “tècnica cara, que exigeix molt de temps i molta paciència, i que només m’he pogut permetre amb la retreta”.

Sergi Mas, en fi, ha traçat en la seva obra plàstica i també en l’escrita un país que planta les arrels en el que coneixem amb el nom d’Andorra però que de seguida s’enlaira cap al regne del fantàstic. Només en un lloc així poden passar coses com que un nunci –el Peret de la Lluïsa, per concretar– leviti tranquil·lament per les estàncies de Casa de la Vall en companyia de l’espectre de Hitler (!), i que tot un Hemingway tingui la perspicàcia de venir a investigar-ho i deixar-ho escrit en un manuscrit que, naturalment, només Sergi Mas ha tingut l’ocasió de veure.

Sergi Mas ens parla d’una Andorra que ja pocs recorden. Ell sí, gràcies a una memòria prodigiosa, a una sociabilitat innata i a una extraordinària capacitat de fabulació que li permet omplir els buits de manera que mai no sabem on acaba l’anècdota real i on comença la pura invenció: “Però és igual, perquè tot té el mateix regust genuí”. Que es repeteix? Millor: “Fins i tot així dona gust escoltar-lo, com quan els nens demanen que els expliquin una i altra vegada el mateix conte, per pur plaer”.

És així. Com també ho és que la generositat i la humilitat, diu Gibert, són dues de les virtuts que ha practicat amb més entusiasme i que sovint se li han girat en contra. Per excés. Diu per exemple Sergi Mas que el seu ofici “de veritat” ha sigut treballar la fusta, dibuixar i coure ceràmica: “Però a l’hora d’escriure m’hi entrebanco, L’oralitat és inimitable, irreproduïble, i ja m’hauria agradat a mi tenir aquella gràcia especial que gastaven els andorrans d’abans, el Jaumet del Ferrer i el Quimet de la Poste, a l’hora de renegar”. I aquella cortesia atàvica que feia que si et creuaves amb un lauredià encara que fos sis vegades durant el mateix matí, “les sis vegades acabéssim encaixant les mans”.

Tot això, adverteix, s’ha acabat. Com s’ha acabat allò d’explicar rondalles a la vora del foc: “Avui els padrins, a la nit, no expliquen històries; miren la tele”. Per això convé repassar l’obra escrita de Sergi Mas: no hi ha res de remotament igual, és un vestigi d’un temps on tot era possible. Pensin només en el nunci volador. I un dia, aquesta Andorra de Sergi Mas pujarà al cel i seurà a la dreta de Macondo, no en tinguin cap dubte.

Com tampoc en té ell, atenció, que seria un error senyalitzar el roc de les Bruixes: “Hauria de ser com els bolets, que només ho saben els connaisseurs. Perquè des del moment que s’hi pugui accedir sense problemes, ho esguerrarem. És trist però és així”. Queda dit.