El Pui d’Olivesa i Marcel·lí el muxellaire; el Mas de les Pardines i el pardinaire; el Mas d’Alins i la dona fera; el llogarret de Tolse i la nissaga dels Obiols, la borda del Sabaté i la Casa Blanca, l’únic edifici d’estirp modernista que ens queda. Són alguns dels llocs i personatges qe desfilen per la segona entrega de la sèrie de Sergi Mas, aquí amb el barret de narrador i il·lustrador.

La dominant presència del Pui d’Olivesa fa com aquell panell anunciador de la vall de Fontaneda, així com també de l’oculta Moxella amagant les restes de murs en opus spicatum d’època carolíngia. Marcel·lí el muxellaire va ser el darrer gacedor de talles de boix, instrument musical d’una estrident sonoritat, a la vora, més aviat tocant la línia de frontera, el Mas de les Pardines, amb el Pardinaire, que encara fa en fusta collars d’ovella i salers de nansa. Més enllà, en un racó de món, el Mas d’Alins, en terres del qual va viure la mítica dona fera, a la cova de l’Ormini. Vora el riu i abans del Pui hi dormità l’antiquíssim llogarret de Tolse, pàtria de la nissaga dels Obiols, metges de ments malaltes. Un d’ells va ser el psiquiatre del pintor i escriptor Salvador Dalí. També és de Tolse una molt especial poetessa. Aquesta família, potser degut al seu aïllament, al seu accés difícil, parla un català d’accent notablement diferent del que es parla a la resta del Principat. Més al nord, la borda del Sabater, on es cultiva la vinya i es produeix vi, un nèctar premiat com un dels vins d’altitud més bons del món. Als peus del Pui d’Olivesa, tocant la vora de la Valira, resisteix la malastrugança la Casa Blanca, l’única edificació d’estil modernista que resta en peu avui dia en tot Andorra.

Com dèiem adés, el Pui, la Casa de Carlemany, és la clau d’entrada a l’assolellada vall de Fontaneda, poblet arrapat al llom de la muntanya per defensar-se dels vents del nord. Per sobre de les seves cases en destaca l’església de tradició romànica, dedicada a Sant Miquel arcàngel. A la vora, a mà esquerra, hi havia almenys fins a primers del segle XX un colomer al qual els de  Fontaneda anomenaven la Torre de Carlemany. Això m’ha fet recordar que una família del poble posseïa des de temps immemorials una espasa que es deia que havia pertangut al gran emperador. Qui saps si ho havia sigut! El cas és que fa uns anys la vengueren a un antiquari. El que sí que és ben cert, i a l’arxiu del Comú es conserva un pergamí que així ho certifica, és que en una de les cases, a l’edat mitjana hi tenia sempre disposat un lloc el bisbe Ermengol, copríncep i sant.

A la dreta del Pui d’Olivesa, arrapada a la falda del Rocafort, s’hi troba la Roca de l’Ossa, que només anomenar-la un té esgarrifances de tan cruel i horrorosa que és la seva història. A la vora i de cara a la població, hi ha ben vistós el roc de l’hora d’anar a missa, rellotge solar al qual mai se li acaben la corda ni les piles.

Fa plaer i enyorança l’hora de recordar el ramat de peludes cabres pirinenques de la Maria de cal Bringué del Pui d’Olivesa, comandats entre els roquissars arbrats del Rocafort, el Rocafort d’abans que es convertís en un formatge de Gruyère. Era tot un espectacle observar com eren acomboiades les bestioles no per un pastor, sinó per la Rubia, autèntica gossa d’atura del Pirineu, amb esperons a les potes del davant i la creu al paladar. De bon matí la Maria li donava instruccions. Fins al vespre que recollia el ramat i l’aplegava a la cort del Pui, la Rubia capitanejava aquell estol pelut de ruminants saltamarges. És clar que això passava bastant abans que el florit Prat de cal Tonivila desapare-gués per deixar pas al vial del túnel de la Tàpia.