El dolmen de Juberri i Lola, l’Auvinyana; el bisbe Ermengol i els sermons que escrivia de nit a Llumeneres, que li deu el nom; l’escloper de cal Gaspar, a Certers, i l’oratori de Sant Eloi, i els artesans que tenien l’obrador al camí ral: baster, ferrer, traginer, terrissaire, flequer i els teixidors del carrer dels Xiulets. Són alguns dels inquilins de la tercera entrega de la sèrie.
El portal d’Andorra es troba avui on el riu Runer desemboca al Valira, el lloc de pas oficial entre dos estats. Exactament el punt on el bisbe de la diòcesi d’Urgell i també copríncep d’Andorra, quan venia en visita oficial, era rebut pel síndic i pel Consell General. Ells, a peu; el copríncep, encimbellat dalt del llom d’un matxo o d’una mula guarnits amb fastuosos i virolats arreus, la sella còmoda i decorada com una trona.
Per celebrar la inauguració de l’alliberadora carretera, el bon bisbe arribà al riu Runer no dalt d’un animal de peu rodó, sinó que va estrenar un fantàstic vehicle rodat amb motor d’explosió. A l’entrada de la vila de Sant Julià, ja lliure el pas perquè no existia el feudal entrebanc del primitiu portaló, el bisbe Benlloch va ser rebut amb un arc triomfal.
Tornem enrere i imaginem que la periodista nord-americana Lucia Purdy hagués entrat a Andorra pel camí que travessa el fil d’aigua del Runer i trepitja terra andorrana i intentem descriure el que anava veient. Ho intuïm mercès a la seva hipersensibilitat. En època actual, al terme de Juberri es descobrí intacte un prehistòric dolmen –una cabana del Moro, que en deien- que contenia un aixovar lític. Més endavant veuria un altre indret pelat, Auvinyà. El de la Dama Blanca, defensora de la llibertat que ja coneixem, i Lola, l’Auvinyana, defensora de la propietat de la terra. Auvinyà, que respectant literalment el nom també cultiva raïm i produeix vi, un excel·lent nèctar d’altura.
Més enllà, sota l’alt contorn dels cims de la muntanya, hi veuria Aixovall, l’eixerida munió de caserius que s’aplega al voltant de l’església de Sant Pere, la de l’únic retaule d’altar d’estil renaixentista del Principat. Gairebé sota del temple brolla el cabal d’una copiosa font. De cara a migdia, la visitant hi devia guaitar unes menudes casetes com de decorar el pessebre de Nadal, que són Llumeneres i la seva església dedicada a la Mare de Déu de les Neus. Llumeneres es diu així perquè, segons el savi Esteve Albert, el bisbe i copríncep Ermengol passava els estius aquí i durant les nits escrivia sermons a la llum d’unes candeles. Els lauredians ho sabien perquè allà dalt de la muntanya hi veien entremig de la foscor unes llumetes.
Ben a la vora es troba el nucli de Certers. En aquest llogarret, a cal Gaspar, hi visqué l’escloper més genial de tots els temps. Una mica més a baix hi ha l’agrupació de cases pairals de Nagol, amb l’església romànica de Sant Cerni. Tot fent camí devia fixar-se en l’oratori de pedra amb una imatge dins de l’obertura del nínxol. Era Sant Eloi, patró molt preuat dels ferrers i dels traginers, que quan sortien li demanaven protecció per al camí. De tornada, si tornaven sans i estalvis, s’hi aturaven a donar-li les gràcies. Aquest oratori existí fins que l’engolí l’amplada de la carretera, i estava situat exactament davant del supermercat i l’hotel que precisament per això es diu Sant Eloi.
Bé, en la poètica entrada al Principat de la periodista, venint de la banda de la Riera d’Urgellet i traspassat el portal d’Andorra, devia veure a la pujadeta que mena a la plaça de la parròquia de Sant Julià de Lòria la ferreria Bartumeu, la casa del traginer Mas, ca l’Oliva tabaquer de caliquenyes, cal Terrissaire, i ja arribada a la plaça, el calderer reblant el coure, l’estanyet picant la llauna, el fuster Aixàs, el colmado magatzem Jordana que oferia productes de tota mena, una munió de traginers al costat dels seus animals, els taxis de càrrega, xerrant animadament enfront de l’hostal del Comú. Només entrar a la plaça es devia topar amb la font i amb el pilar monumental de les missions. I enmig d’aquella autèntica àgora, un enorme arbre al qual li deien del Maig.
A la sortida de la plaça, i reprenent el camí ral que s’iniciava quasi al davant de l’hostal i la fàbrica de tabacs de cal Jaume, es trobà la casa comuna, després l’arc que menava a l’entrada de l’església parroquial sota l’advocació de Sant Julià i Sant Germà, patró del jovent. Enfront del portal de temple, l’obrador-botiga d’un dels artesans més indispensables dels que es dedicaven no només al transport d’homes i de mercaderies, sinó també servien a pagesos i ramaders: el baster. El baster no feia tan sols de guarnicioner, sinó que també construïa jous, arades i altres estris de fusta com ara rascles. Més amunt hi havia cal Travesset, el flequer, el dels redors i el de les coques de vidre. Pujaria després pel carrer dels Cavallers i per l’empinat carrer dels Xiulets, que antigament era el del teixidor i en què el brunzit de les llançadores dels telers xiulaven anant d’una banda a l’altra. Aquell brunzit li va donar nom al carrer, on encara subsisteix cal Cardaire, de llana, naturalment.
