La fonts dels coms, en ple camí ral, es diu així, en plural, perquè està formada per dues pedres i una pica entremig. L’aigua hi brolla de dues aixetes de bronze. És una de les protagonistes del capítol d’avui, juntament amb l’antic molí fariner de Sant Julià, el pont d’Aixovall i la nissaga dels Mir, que mudà de nom per intervenció de la guineu més llesta del país. 

Deixant el carrer dels Xiulets que mena al nucli antic de la Callissa i reprenent el camí ral, potser la visitant s’aturà per fer un glop d’aigua a la font dels Coms, que porta aquest nom en plural precisament perquè consta de dos coms massissos de pedra amb una pica entremig que reben l’aigua de dues aixetes instal·lades en una fornícula de mitja volta i que surten del mig d’una roda de molí que ostenta esculpida la data del 1868. Aquesta font abastia d’aigua els veïns. Existeixen fotografies en què apareixen dones, entranyables padrines amb la collada i amb les ferrades a proveir-se de l’aigua de la font. Però encara abunden més les imatges dels animals dels traginers abeurant-hi abans de reprendre el camí valls amunt.

Aquesta font, a la vegada monument utilitari i sobretot simbòlic, és un magnífic exponent d’acumulació de conceptes d’aquells que ara se’n diuen riquesa espiritual, o una petita frase equivalent, però que donen peu a especulacions simpàtiques. El 1868, anys abans que l’anglès Deverell es guanyés la confidència per part dels lauredians, que li van revelar l’existència de la Senyoreta, aquests conceptes eren fills dels andorrans que havien fet realitat uns símbols, per cert, ben allunyats de la idea actual de l’art per l’art, entelèquia intel·lectual absolutament poca-solta.

Eren símbols ardents de llibertat i de reconeixement al fruit de la terra, que dona vida. Vet ací sense anar més lluny el perquè dels brocs brolladors de la pura aigua. Són tan refinadament modelats i fosos en bronze… Del floró del qual sobresurt el canó de l’aixeta en forma de la boca d’un cap de dona, el pom de la maneta reguladora del cabal del raig de l’aigua és un cap d’home cofat amb una mena de turbant exòtic. I el broc del qual mana aigua és el cap d’una mena d’animal ferotge, la del llop tamarro devorador de ramats de corders, el mateix que en morir va deixar anar el crit: “La Senyoreta!”

Tinguem en compte que ni llavors ni ara no disposàvem aquí de fonedors de bronze. Eren lluny i escassos. Per tant, devia representar per a la societat laurediana d’aleshores un esforç inimaginable. La base de fons, de suport ensems que de contingut intel·lectual i anímic, es concreta en una mola, en una roda de molí de granit, la pedra que moguda per l’aigua de la Valira tritura el gra de blat el forment del bon pa de cada dia… Estimats lectors, no deixeu de mirar amb bons ulls aquesta font d’on brolla la més pura poesia que pot destil·lar l’esperit.

Reprenent el camí ral al carrer dels Cavallers, la reportera encara podria haver-se trobat la casa on es fabricava pasta de sopa, fideus, macarrons… I cal Mestret, mininom que s’explica perfectament, cal Pol, el cadiraire, i altres establiments de botigues-taller. No en va la parròquia laurediana era una demostració fefaent de l’autosuficiència del país. Tot just passat el riu de Llumeneres, el camí feia una giragonsa i s’acostava al riu de veritat. La viatgera es devia topar de cara amb el gros caseriu de cal Molines, important casa pairal, amb els seus galliners, estables i corts, amb un amo culte, músic i fervorós creient, devot de Sant Bartumeu, el patró de la capella que de sempre formà part de la propietat.

Seguint el camí ral en direcció a les altres cinc parròquies, encara havia de passar més de mig segle perquè se’n pogués dir carretera, s’havia convertit en un sender ample i pla i ben entretingut perquè els usuaris del molí comunal vinguessin i se’n tornessin sense patir estretors entre marge i marge dels murs de pedra seca que limitaven els horts conreats.

Lucia Purdy potser s’aturaria per mirar d’esbrinar com funcionava aquell atrafegat molí fariner mogut per la força hidràulica que proporcionava l’aigua captada per una secla pendent que venia de més amunt del riu. Aquest molí, a diferència de la majoria dels seus parents de tipus pirinenc, tenia dos rodes de mola i vivenda annexa. Avui l’espai d’aquest petit complex fariner l’ocupa el modern i funcional edifici que comparteixen l’honorable Comú de la parròquia i el ministeri d’Educació.

Però continuem camí amunt i enfilem-nos a Rocacorba, passem el congost del Grau Vell, i també la vella asserradora de fusta que, com el molí, funciona amb energia hidràulica, i arribem on la Valira rep el cabal del riu de la vall d’Aós. Ens aturem i esperem que la reportera triï, si continuar Valira amunt o seguir per aquell camí transversal que passa pel bonic pont d’aspecte medieval però construït al segle XIX en substitució de l’original romànic, derruït per una furient riuada. Al marge dret del riu, quasi davant del pont, hi havia, i encara hi ha, un petit oratori de la Verge de Canòlich. En fi, la viatgera decideix primer de tot acostar-se al llogarret d’Aixovall, potser perquè sospita que el lloc és una antiqualla remota.

El gran filòleg Joan Coromies deixà escrit al seu Diccionari Etimològic que Aixovall significa precisament “això és el fons de la vall”. De la seva banda, el savi dominicà i monjo de Montserrat Dom Cebrià Baraut, que visqué molts anys al Principat i que contribuí moltíssim a aclarir documentalment l’històric passat del país, fa constar que una família amb el cognom de Mir ja existia en el llogarret al segle XIII.

Qui escriu aquestes línies conserva gelosament unes pedres, l’arqueòleg Michel Martzuff n’ha publicat un estudi en què precisa que són eines prehistòriques. Mirem doncs si n’és de velleta aquesta petita contrada a la cruïlla de dos rius i de dos valls. D’uns cent anys ençà als Mir d’Aixovall se’ls coneix per cal Guineu. Hi ha diferents versions per explicar el sobrenom de la casa, però si em permeten bonament els en transcriuré una de la qual encara no he capit el significat ocult i a mi em plau el seu caire de faula clàssica. Reculem als temps en què les bèsties parlaven. Temps era temps que al terme d’Aixovall se la campava una guineu. Al bon temps caçava conills i talpes, prenia el sol dalt dels pujols i quan venia l’hivern anava al bosc de roures de dessobre de l’Àrtic i es colgava en el tou de fulles seques despreses a la tardor dels roures, i hi dormia plàcidament a l’abric de les gelades. S’escaigué que un dia d’hivern va passar per allí un famèlic llop, que s’aturà amatent i digué: “Qui sou, qui és qui ronca?” La guineu despertà a poc a poquet i contestà: “Soc el rau, rau de la rourera”. “Ah, dispenseu que us hagi despertat”, respongué el llop, i passà de llarg amb la cua entre les cames.