Som al 1901. Penúltim capítol del periple de Lucia Purdy.  La reportera ianqui arriba a Fontaneda i evoca el singular judici de la gallina, d’estirp salomònica i que va permetre al nunci determinar a qui pertanyia una au que es disputaven dues veïnes. Demà, últim episodi, amb la història del Pi de la Bondat.

En apropar-se la limitació de terme entre parròquia i parròquia, la suposadament jove i esportista, idealment de curta cabellera rossa, esvelta i probablement balladora de xarleston en un saló xic de la supermoderna urbs novaiorquesa del tot just estrenat segle XX, la ciutat dels gratacels, la del gegantí monument que representa una dona aixecant la flama de la llibertat, la reportera Lucia Purdy, que exercia de periodista en una revista que s’editava precisament en aquesta enorme ciutat nord-americana, vingué doncs a conèixer en persona aquestes curioses i neutres Valls. Li devia semblar per contrast que vivien endormiscades en altres temps. La noia, en fi, anava girant-se de tant en tant mentre camina pausadament per mirar i remirar l’idíl·lic panorama que s’oferia als seus clars ulls, en un intent que se li quedi gravada mentalment la imatge del que anava veient. El plàcid trasbals que li produí la bellesa del paisatge fa que, ves a saber per quin mecanisme del subconscient, li vingueren els records d’unes contalles oïdes de la boca d’uns vellets de la parròquia que estava deixant enrere.

Un judici de muntanya d’estil salomònic: el nunci manador de la Batllia es va presentar en certa ocasió per manament escrit al poblet de Fontaneda, a la parròquia de Sant Julià, seguint al peu de la lletra les ordres rebudes. La justícia requeria dues mestresses del poble, i ell els llegia el manament que, acompanyades pel mateix nunci, compareguessin a ca la Vall davant del batlle, i que també hi portessin el que era causa de disputa de propietat entre elles. Les dues es tragueren immediatament el davantal, també la caputxa, i es posaren el mocador lligat sota la barbeta i andando. Al davant hi anava la dona geniüda la que més cridava dient que la gallina era seva. La portava en braços. Al mig, el funcionari de la justícia, i al darrere, la dona que cridant més fluixet també reclamava ser la propietària de la ponedora d’ous.

Passada ja la palanca del Portal, passat el poble i passat el pontet d’Aixovall, el manador engegà a parlar dient: “D’aquí a una estona vosaltres dues estareu davant del batlle. El batlle deixarà anar la gallina, i la gallina lliurement s’arrambarà a la seva mestressa. D’aquesta manera se sabrà a qui de vosaltres dues pertany. Una se n’anirà a casa estàlvia amb la seva gallina i a l’altra la tancarem a la presó.

Entretant ja es trobaven passada la creu de terme, un pilar de pedra amb ornacina i al damunt una creu que anuncia que a partir d’allí s’entra a la parròquia d’Andorra la Vella. Aquesta fita estava plantada a l’esquerra del camí ral, que en aquell indret passava ben arran del riu, a una altura de dues canes. Més enllà ja es distingia l’esvelta silueta del pont de la Margineda, nom que reblava el significat de la creu de marge.

De sobte, el manador del batlle, veient la dona que anava al seu darrere i veient volar esvalotada la gallina, exclamà: “Ara sabem de qui no era la gallina”, i girant-se de cara a la dona que el seguia, li va manar: “vostè, senyora, torni-se’n cap a Fontaneda”.

Aturada la nostra visitant al centre de l’esquena d’ase de la volta de l’arc del pont de la Margineda, mirat l’espai que acabava de deixar com si fos un acte de comiat d’un adeu afectuós, li vingué a l’esperit el record d’una singular història que tenia certa semblança amb la faula de la llebre i la tortuga i que comença precisament en aquest mateix lloc on ella està: la història del Pi de la Bondat. Però aquesta història els l’explicaré demà, en l’últim capítol d’aquesta sèrie en què hem acompanyat la reportera Lucia Purdy en el periple andorrà del 1901.