És poc probable que l'hagin vist alguna vegada. Es titula ¡Alto! ¡Aduana!, i és un mosaic de dimensions considerables, tot i que no tant com el d'Aigües d'Arinsal, que com potser han intuït pel títol es troba a les dependències de la duana espanyola del Runer. Va ser un encàrrec que ves a saber com li va arribar a Sergi Mas amb motiu de la remodelació del punt fronterer, el 1992. Ell, sempre murri, se les va empescar per colar-hi no només la reglamentària vista de la Farga de Moles i uns quants isards que pul·lulen per la muntanyes, sinó també una corrua de paquetaires i una parella de tricornis. Diu que el dia de la inauguració, el ministre de l'Interior espanyol va captar el detall i li va deixar anar:
–"Però, esto, ¿qué es? Es un usted un pillín."
La cosa no va passar d'aquí. Era ministre i era espanyol, però tenia sentit de l'humor i el mural es va quedar al seu lloc. La història, típica de Sergi Mas, se la va explicar a Manel Gibert, i a tots dos els va entrar la necessitat irreprimible de veure aquell mural duaner. No seria fàcil, intuïen, però Gibert és filòsof a més de poeta, i es va posar a la butxaca els policies de torn, i tot i que no li van deixar fotografiar l'obra li van dir amablement que amb una petició expressa de l'artista amb molt de gust li facilitarien una fotografia de la criatura. Hi va haver sol·licitud formal, Gibert la va traslladar al comandant de la duana, i fa quinze dies, quinze, va arribar la fotografia: "Al Sergi li feia moltíssima il·lusió i estic especialment content que l'enviessin a temps perquè la pogués veure una última vegada".
Doncs bé: aquesta és una de les històries que pot explicar Gibert sobre totes i cadascuna de les 150 obres de Sergi Mas repartides per la nostra via pública (i la duana espanyola, d'acord). Totes elles formen part d'un monumental projecte, un itinerari virtual amb una breu descripció, la ubicació i la biografia de cada peça, degudament fotografiada. En realitat, l'itinerari, que el ministeri de Cultura va assumir com a propi, existeix des del 2021, però diguem que no ha tingut gaire sort: un any després, quan se n'hi havien penjat una trentena d'obres, va desaparèixer misteriosament del mapa i no va ressuscitar fins a la tardor passada, a temps per al 95è aniversari de Sergi Mas. De moment, amb la trentena de peces inicial. Hi ha prevista una segona campanya per completar l'Itinerari Sergi Mas, en total, una seixantena de punts i el centenar i mig d'obres que ja hem dit, i en un món ideal el mapa virtual anirà acompanyat d'un codi QR in situ, al costat de cada peça, per conèixer-la i animar el transeünt a continuar descobrint obra de Sergi Mas. La feina està, com es veu, a mitges, i quin moment més oportú que ara per posar l'accelerador i passar de les paraules als fets: si de veritat creiem que Sergi Mas és el Gran Artista Andorrà del segle XX (i bona part del XXI), demostrem-ho amb fets.
Perquè el cert és que convivim a diari amb Sergi Mas, sovint sense saber-ho: segur que tenen una peça seva al costat de casa o ben a la vora. Pensin en el Ball del Contrapàs, al centre històric de la capital, en l'Arnaldeta de Caboet, al Clot d'Emprivat, i en les Benaurances, a la parroquial de Sant Pere Màrtir, en el Verdaguer d'Ordino, en els sants patrons del santuari nou de Meritxell, en la Santa Eulàlia de la parroquial d'Encamp, en el mural ceràmic de Canòlich i, naturalment, en L'excursionista d'Aigües d'Arinsal. Però és que això és només la punta de l'iceberg. Hi ha molta obra pública camuflada al paisatge arquitectònic, i només plafons ceràmics que donen nom a les cases, al centre històric de la capital, sense anar més lluny. A Gibert se li encenen els ulls quan repassa els sergimas gairebé secrets que ell ha anat rastrejant i geolocalitzant, en una feina gairebé arqueològica que s'assembla molt al que Jordi Casamajor fa amb els gravats rupestres.
I així és com arribem a Microcosmos andorrà, la que el mateix Sergi Mas considerava la seva obra mestra, avui conservada a la seu central de MoraBanc, uns retaules sobre fusta que a la manera dels grans mestres flamencs dona testimoni en una sèrie d'exquisides escenes de l'Andorra atàvica i preindustrial que ell encara va arribar a conèixer. O La Marratxa, un baix relleu a la façana del desaparegut hotel lauredià i una obra potser menor, admet Gibert, que no per això mereix l'estat d'abandonament a què sembla condemnat. O la talla de Meritxell del col·legi Janer, un obsequi del Consell al Copríncep Benlloch que ell considerava la seva millor marededeu. O Encamp 1930, paisatge "extraordinari", diu, que il·lumina una columna monumental –5 metres de diàmetre– a l'interior de l'hotel Guillem: "Reconec que em pot dur l'entusiasme i que ha arribat un punt que fins i tot la menor de les obres de Sergi Mas em sembla una epifania, però pensem-hi objectivament: estem parlant d'un artista que té un centenar i mig d'obres als nostres carrers i edificis. És un patrimoni que cal protegir i divulgar com mereix".
Ja que hi som, i això ja no ho diu Gibert sinó nosaltres, l'Itinerari hauria de ser l'ocasió i la llavor del catàleg raonat i exhaustiu de tota la seva obra que li devem a Sergi Mas i que constituiria la forma definitiva d'honorar-lo. El catàleg i la pedagogia, que deixi de ser un artista local, domèstic, estrictament andosí. Que salti la frontera i el seu nom s'enfili al cànon de l'art peninsular i europeu del segle XX.
