Sergi sublim

Editorial Andorra publica ‘Hi floriran grandalles’, la carpeta-homenatge a l’artista lauredià editada per Txema Díaz-Torrent i Manel Gibert.

Hem hagut d’esperar un mes llarg, però l’altíssima ocasió mereixia la pena. La setmana passada es va començar a distribuir Hi floriran grandalles, la carpeta en homenatge als 90 anys de Sergi Mas coordinada per Manel Gibert i Txema Díaz-Torrent i que Editorial Andorra ha convertit en un objecte preciós. Una petita meravella bibliogràfica, només cal que hi facin un cop d’ull aquí al costat, que no és ben bé un llibre però que proposa a cada làmina una porta oberta als mons singulars del menairó d’Aixovall. Aquesta és la bona notícia; la dolenta, que si van fer-se els interessants quan en vam donar notícia és possible que facin tard, perquè es tracta d’una edició “commemorativa, única i limitada”, i per obtenir-ne un dels 500 exemplars numerats de què consta calia fer-ne la reserva a Editorial Andorra. Nosaltres ja els vam avisar, ara no rondinin.

No és ben bé un llibre, dèiem, sinó una “carpeta”, raresa absoluta en el nostre panorama artístic i editorial que reprodueix dinou “estampes” -gravats, dibuixos i pintures- extretes de llibres escrits i il·lustrats pel nostre home d’avui, amb la torna d’un conte procedent de Cassigalls, El son del vell camí, i un segell de la sèrie de llegendes que va il·lustrar per a la Poste. Un compendi sense vocació d’antologia, que respon al criteri personalíssim dels editors i que té en la cultura popular, la vinyeta d’intenció humorística i la naturalesa idealitzada el subtil fil conductor. Tot això, és clar, passat per sedàs irònic, per no dir murri, amb un gust innat per les escenes oníriques, a un mil·límetre del surrealisme, que Sergi Mas ha imprès a la seva obra més personal i a bona part de la d’encàrrec.

Ho comprovaran sense anar més lluny a I malgrat tot hi floriran grandalles (anys 80), la litografia que dona títol a la carpeta i que és gairebé una premonició: una nena que rega les flors totèmiques que ha plantat al forat dels pneumàtics de camió abandonats en un cementiri de cotxes en una vall que s’assembla sospitosament a les nostres. El son del vell molí (1980) també és una visió mil i una vegada repetida entre nosaltres: la de la construcció centenària arrasada per la pala per fer lloc a un altre edifici anònim. Els gats i la callissa de Sant Julià des d’una perspectiva angular o d’angle de noranta graus a les 10 del matí (2020), títol sensacional, és una mostra de la seva última obra, ja desterrat a la plaça de la Germandat laurediana, així com Pas  de deux (1973), dos aneguets en ple festeig, ho és de l’etapa de maduresa. Però deixaran que ens quedem amb Cofre dels Sis Panys de Ca la Vall (2001), que ja es va veure el 2015 a l’antologia que li va consagrar el CAEE i on apareixen tres venerables consellers  vigilats de la vora pel Peret de la Lluïsa, el nunci que levita. En fi.

Sergi Mas, generós com ell sol, ha il·lustrat molta obra aliena, des de Les Valls d’Andorra i el maquis antifranquista, del seu fill David (1985), i Andorra màgica, d’Esteve Albert (1987), fins al relat Camins d’Herba, de Díaz-Torrent (2014), Vacances de xics, de Pilar Burgués (2018) i Al sol que bat la penya, de Gibert (2029). De totes ells n’hi ha exemples a la carpeta, així com de El moble a Andorra (2003), probablement l’obra més ambiciosa de Sergi Mas, que reuneix la passió pel dibuix i el gravat amb la vocació etnològica i la dèria col·leccionista.

Hi floriran grandalles és una guia d’iniciació al nostre artista més sublim: dibuix, aquarel·la, gravat (xilografia, serigrafia, litografia). Hi falta l’escultura, amb lloc destacadíssim per la talla, i també l’obra pública, l’ex-libris i el cartellisme i la sensacional sèrie de tipografies que ha creat al llarg de tota la vida, probablement la seva faceta menys coneguda. Francament, no sé què esperen Comú i ministeri per preparar d’una vegada el catàleg exhaustiu i definitiu de l’artista més original que ha trepitjat terra andosina. Si hi ha entre nosaltres un autor no ja modern, sinó radicalment postmodern, aquest és Sergi Mas. Com és que no se n’adonen?