El cantautor inclou la capital a la gira de comiat i cantarà al desembre en una data per concretar.

No podia ser que ens deixés fora de El vicio de cantar, 1965-2022, la maratoniana gira de comiat que va arrencar a l’abril a Nova York i que conclourà el 23 de desembre, més de mig centenar de bolos després, al Palau Sant Jordi de Barcelona. No podia ser i no serà, perquè Joan Manuel Serrat ens ha fet un forat a l’agenda i desfilarà al desembre per la Temporada de música i dansa. Queda per confirmar la data, però ja poden començar a fer travesses: el 7, el 13 i el 14 de desembre cantarà al WiZink Center de Madrid, i el 22 i el 23, al Sant Jordi.

I dèiem que no podia ser perquè l’idil·li andorrà de Serrat és de primeríssima hora: el primer concert es remunta al 1966, tan sols un any després del debut oficial als escenaris. Va ser al desaparegut Refugi. Li devia quedar bon record perquè des d’aleshores s’ha prodigat amb regularitat entre nosaltres, especialment per la Temporada: el 2002 va desfilar pels Serradells amb Versos en la boca; tres anys després va actuar al Joan Alay amb 100x100 Serrat, i el 2010 va repetir escenari amb Hijo de la luz y de la sombra. L’última ocasió es remunta ja al 2015, aleshores amb Antología desordenada i amb el que semblava que havia de ser l’última gira del cantautor català. 

Òbviament –i també afortunadament– no va ser així, Serrat ha continuat activíssim des d’aleshores –recordin les gires Dos pájaros contraatacan i No hay dos sin tres, fent duet amb Sabina, que van passar de llarg, aquestes sí– i el que converteix El vicio de cantar en una ocasió especial és que, ara sí, diu que ho deixa. Que deixa les gires i els escenaris, ep. No d’escriure i de gravar.

Però això ja ho veurem. El que hem de celebrar és que al desembre tenim cita amb Serrat. L’última, si són dels que tendeixen al dramatisme. Ja veurem on. L’última vegada va cantar al Centre de Congressos, que amb prou feines supera les 900 localitats, però el 2005 va omplir les grades i la platea habilitada al Joan Alay amb 2.250 espectadors. No sembla que l’expectació hagi de ser menor, ara que plega.

Pel que fa al tall El vicio de cantar, i perquè se’n facin una idea, el concert que va protagonitzar el 16 de juliol a Peralada, en l’inici de la part espanyola de la gira, es va enfilar a les dues hores i mitja, que no està malament per a un noi que gasta 78 anys. L’acompanya en aquesta última aventura una banda de set músics, inclosos Josep Mas, Kitflus, als teclats, i Ricard Miralles al piano, i el repertori, se’l poden imaginar i molt probablement encertaran: a Peralada va obrir amb Temps era temps i l’últim bis, a veure si ho endevinen, va ser per a Paraules d’amor. Entremig, Cançó de bressol, Me’n vaig a peu, Cançó de matinada, Pare, La titeta i El meu carrer. Això, en català, i perquè es vagin preparant. En castellà, igual de top: Mediterráneo, Nanas de la cebolla, Para la libertad, El carrusel del furo, Hoy puede ser un gran día, Aquellas pequeñas cosas i anar fent.

Segur que han anat de pet al YouTube, oi? Doncs al desembre, a la Temporada li ho podran dir en persona: Adeu, Joan Manuel.

El pianista Lang Lang, l’altre astre del cartell

No serà Serrat l’única patum de la 28a Temporada, que ha confegit un cartell de primeríssim nivell. Com feia unes quantes edicions que no vèiem, per ser honestos. Haurà de compartir els honors amb un altre astre, en aquest cas de la música clàssica però reconvertit en icona pop: Lang Lang. El pianista xinès, que va tocar a la inauguració dels Jocs de Pequín 2008 i a la cerimònia del Nobel de la Pau a Obama,  havia de venir el març del 2020, però entremig es va colar la Covid. Tres anys després debutarà, per fi, entre nosaltres. De moment, la data també balla, però serà molt probablement a la primavera. Si recupera el repertori del 2020 vindrà amb les Variacions Goldberg, que el director artístic de la Temporada, Josep Maria Escribano, va definir aleshores com una obra “titànica”.