Els pecats capitals han donat molt de si, artísticament i literàriament, al llarg de la història. L’última mostra d’això ha estat l’exposició de Mercè Ciaurriz que es va poder veure fins dilluns al centre d’art d’Escaldes-Engordany. El colofó va ser l’acte de cloenda, una lectura de textos creats ex professo per set autors entre els quals vaig tenir l’honor de comptar-m’hi. Em van precedir en la paraula Dúnia Ambatlle, Txema Díaz-Torrent, Ludmilla Lacueva, Manel Gibert, Alexandra Grebennikova i David Gálvez. És Gálvez qui va sintetitzar la vetllada a la perfecció en una piulada al seu compte de Twitter: “aquest vespre he participat en un acte literari totalment il·lògic. Set autors que havíem escrit set textos que duraven set minuts ad hoc per a l’esdeveniment els hem llegit davant d’un públic sense haver-ne desvelat prèviament cap detall a ningú... i ha sigut collonut!” 

Doncs això: set textos, evidentment a l’entorn de cadascun dels set pecats capitals. Des de la dissertació filosòfica i moral fins al conte, passant per un nou capítol de la vida de l’enigmàtic Arseni Sugranyes narrat, com no podia ser d’altra manera, per David Gálvez. Ho sabien que el pecat més gran de Sugranyes era la gola? Ara bé, m’hauran d’excusar perquè m’és impossible reproduir el llistat de menges exquisides, cerveses i licors que tancaven la narració.

S’ha de dir que també hi va haver espai per a diverses morts truculentes, causades per l’enveja, la ira i fins i tot la luxúria. El personatge de Díaz-Torrent s’obsessionava amb un pobre home que l’única culpa que tenia era la de ser feliç perquè sí, sense motius materials per ser-ne, i ho demostrava amb un ampli somriure que passejava per la vida. Pel que fa a la protagonista de Lacueva, ens trobem amb un cas molt diferent, ja que la pobra dona s’havia casat amb un tros de malparit i podríem dir que, tractant-se de ficció, acaba trobant-se amb la fi que s’ha guanyat després d’anys de maltractaments. Del meu conte, no en parlaré. Només us diré que aneu amb compte amb els llamàntols.

Manel Gibert i Alexandra Grebennikova, a més de brodar dels textos sobre la peresa i una barreja de vanitat i avarícia respectivament, van delectar el públic amb les seves interpretacions. De Gibert, he de confessar, a qui conec en el seu vessant més pausat i reflexiu, no ho hauria dit mai. Això, em va explicar, és perquè no l’he vist mai a classe. Sigui com sigui, el seu crit d’“eureka!” encarnant Arquímedes a la banyera no té preu, i tot per demostrar que grans descobriments de la humanitat s’han produït en moments d’“inacció” com els va qualificar Gibert. Grebennikova, per la seva part, va ser corrosiva amb alguns dels pecats del món contemporani, la dictadura de la bellesa que ens autoimposem i l’afany d’acumular-ho tot, també les persones.
I acabo amb la primera, Dúnia Ambatlle i la supèrbia, el pitjor de tots els pecats capitals perquè “sovint conté els altres sis”. Supèrbia que trobem en les relacions de tot tipus: des de les relacions entre països fins a les relacions de parella, quan un es creu superior a l’altre. Vell com el món. Universal. Actual.