Com les joguines de Toy Story, les figures del pessebre vivent de la Seu d’Urgell prenen vida quan el públic ja ha desfilat davant seu i intueixen que ja ningú les mira. Cal dir que pocs són els que s’atreveixen a mirar cap enrere, i els que gosen, es giren només un instant. Si ho fessin, algun dels assistents a aquesta representació del naixement de Jesús de Natzaret, que enguany ha acabat el dia de Sant Innocents, potser haurien pogut escoltar com el rei Herodes mostrava la seva sorpresa quan una gran part del públic , el confonia amb Juli César. També haurien gaudit d’una mica més de temps per a desvelar l’enigma proposat tot just entrar, que no era un altre que descobrir quin dels productes exposats al mercat era anacrònic, o el que seria el mateix, pertanyia a un altre període històric. Quan va néixer el personatge causant de tot l’enrenou, que mantenia les figures parades ningú intuïa que, tal dia com aquell donaria lloc a tota una era. Per tant, si els ho haguessin preguntat, cap de les figures els hauria pogut explicar que estava al segle primer. Una època, encara que sembli impossible, en què els pirinencs no havien descobert el trinxat. Els motius? Colom encara tardaria a arribar a Amèrica. Un viatge que va permetre trobar la patata la qual, uns anys més tard, va arribar al vell món. El que sí que es podia aconseguir eren bones cols tocades pel fred, rosta i cabeces d’alls, però l’ingredient principal, la trumfa, ni tan sols es coneixia. Una mancança que marcava al visitant la diferència existent entre un mercat costumista, amb trumfes, i el que hauria estat un mercat real, sense.
En cas d’haver decidit fer cas omís de les recomanacions de la soferta organització, el públic que acudí a les representacions del diumenge vint-i-dos i del dissabte vint-i-set, també s’hauria adonat que les figures del pessebre es mullen però, per sort, no es descoloreixen. És prou sabut que, per molt que s’hi esmercin els organitzadors, hi ha imponderables, com ara la pluja o el vent –el qual també va aconseguir que una de les sessions de l’any passat també s’hagués de suspendre– que no es poden controlar i que, sens dubte, es dediquen a fer la guitza. Per desgràcia, i com ja és prou sabut, des de la pandèmia, la paciència s’ha convertit en un bé cada cop més escàs. Per sort, la majoria del públic se’n va fer càrrec i cal agrair-los aquesta demostració pública que encara en queda poca o molta.
I per últim, en cas de decidir tornar enrere el públic hauria trobat un bon ambient i uns personatges prou implicats en els seus papers, com per a superar amb il·lusió tots aquests petits inconvenients.
Mentrestant només calia seguir les instruccions per a gaudir de la representació, amb tots els ets i uts. Per sort el patrimoni existent a la capital de l’Alt Urgell, és prou agraït per a fer lluir, encara més, aquesta mena d’activitats i per molt que hi acudeixis mai està prou vist. Si en un parell d’anys la candidatura que s’ha presentat a la Unesco aconsegueix convertir-lo en part del patrimoni de la humanitat, aquest pessebre guanyarà prestància. En tot cas els recordo que si l’any que bé s’animen a assistir-hi i pateixen un moment de dubte que els fa girar per mirar enrere, corren el greu perill d’acabar-se convertint en una figura més, de les que només s’animen quan ningú les mira.
