Sempre acostumat a escoltar versions angleses meravelloses, entenia Monteverdi com la manera més pura de cantar a l’amor i al desamor. Fins que, un dia de ja fa molts anys, tornava a casa pel carrer Tallers de Barcelona i vaig parar a la mítica botiga de discs Castelló. Els qui recordin la seva secció clàssica, sabran que hi havia, repartits per la botiga, auriculars d’on sortien tresors acabats de descobrir. En un d’aquests reproductors hi sonava un disc del segell Op.111, discogràfica que adoro, no només pels treballs increïbles que proposaven, sinó per identificar-se amb l’opus de la meva sonata per a piano de Beethoven preferida.

Recordo, com si fos ahir, com sonava aquell madrigal eròtic del quart llibre de Monteverdi, el poema era de Maurizio Moro si no em falla la memòria. Aquella música ja no se sentia pura, tot el contrari, sonaven sospirs, gemecs de plaer, sonava humit i exageradament veritable. Per primera vegada sentia Monteverdi cantat per italians, el prestigiós grup de Rinaldo Alessandrini, Concerto Italiano. Com era d’esperar em vaig firar el disc. I a mesura que els estalvis creixien vaig anar comprant-me tota la col·lecció.

I els vaig devorar, i amb ells vaig entendre el pas de la primera a la segona pràctica, el naixement del barroc i la violència apassionada de l’amor que després trobaria a tota l’òpera italiana. No m’estranya que Rechi els hagi utilitzat d’excusa per crear el seu especial combat de boxa. Il combattimento di Tancredi e Clorinda és un dels episodis més dramàtics i coneguts de l'èpica Gerusalemme Liberata de Torquato Tasso. Monteverdi el va musicar el 1624, convertint-lo en una peça central del seu Vuitè llibre de madrigals. Clorinda i Tancredi, antics amants, es retroben de forma tràgica en el camp de batalla. Clorinda, guerrera sarraïna, s'infiltra al camp cristià; Tancredi la repta a un duel salvatge sense reconèixer-la. El combat s'allarga fins a l'alba. Ell la fereix de mort. En retirar-li el casc, Tancredi descobreix horroritzat el rostre de la seva estimada. Clorinda li ofereix el seu perdó amb el seu últim alè. Amico hai vinto, Io ti perdono…

En un principi volia fer una falsa crònica, però m’estimo més explicar la il·lusió que em fa anar a veure aquest espectacle, perquè adoro Monteverdi i els seus madrigals, perquè entenc que els hagin pujat a un quadrilàter i perquè no em fan gens de por les posades en escena imaginatives i valentes. Quan llegeixin aquesta columneta jo ja l’hauré vist i encara em quedaran espectacles per gaudir del ClàssicAnd. No els penso deixar passar.