Només en coneixem el nom, Na Duranda, i que va ser juntament amb na Ostalera de Canillo, na Palesa de Llorts, na Garreta de Les Bons i na Vidala del Puiol una de les cinc víctimes de la cacera de bruixes que va tenir lloc cap al 1450. Cinc d'elles van acabar penjant d'alta forca, que era –ja saben– l'execució que els nostres rebesavis reservaven a les bruixes i fetilleres, perquè nosaltres érem més refinats i no les cremàvem: les penjàvem. Tan sols Na Palesa es va salvar de la pena capital i va ser desterrada, que era una condemna a mort diferida i per això mateix potser més cruel i tot, perquè a veure com sobrevivia una dona gran i sola en un país estrany, sense família ni res.

Però hem començat per Na Duranda perquè és la primera canillenca, juntament amb Na Ostalera, de qui sabem que va ser acusada de bruixeria, jutjada i executada. I ho sabem de passada, de refiló, perquè al judici contra la seva filla Margarida, un jornaler gascó va testificar que "la tenien en sospita perquè li havien cremat la mare per bruixa o metzinera". Val a dir que Margarida va tenir més sort i se'n va sortir sense haver de tastar ni la tortura, que era la forma d'obtenir la confessió de les acusades: recordin l'estrep, que consistia a lligar-li al reu les mans per l’esquena, passant-li una corda pels canells i aixecant-lo a pes amb una corriola de manera que quedés suspès en l’aire. Qualsevol no confessava: el que fos. En el cas de Margarida, l'acusació era tan inconsistent –que amb ocasió d'una passa que havia provocat més morts de les habituals li havien vist saltar un gripau de la faldilla– que la cosa no va anar més enllà de l'interrogatori.

l cas és que Na Duranda i Na Ostalera van ser les primeres, però és que fins al 1621, l'any de la tercera i última gran persecució entre nosaltres, una trentena de canillenques van ser acusades de bruixes, i que mitja dotzena d'elles van acabar a la forca. Aquestes xifres converteixen Canillo en la parròquia més castigada per aquesta mena d'histèria col·lectiva en què van consistir les caceres de bruixes, que arrenquen el 1430 amb l'escaldenca Caterina Yvona i que s'allargaran dos segles i mig: l'última processada, Maria Bernada, data del 1689. I va ser absolta, per cert. Entremig s'han conservat 160 processos, i entre els centenars de dones que hi desfilen –sota acusacions tan peregrines com preparar metzines i causar, la més comuna, el goll, provocar la mort del bestiar i també tempestes, pedregades i allaus, fins i tot de provocar la mort de parents i veïns, amb especial atenció als casos d’infanticidi: recordin el cas cèlebre de Maria Galoxa, del Vilar d’Ordino, acusada, glups, de “traure lo fetje per lo cul ab un ganxet de ferro”, glups, a uns quants nens de la parròquia– una cinquantena van acabar al patíbul. Totes, a la forca, excepte la laurediana Maria Guida, l'única que va morir a la foguera. Va ser el 1471, i no hi vam tornar. 


Els comptes els ha fet Robert Pastor amb l'ajut de portal Terra de bruixes, una mina. I altres sis canillenques van seguir les passes de Na Duranda i de Na Palesa i van pujar al patíbul. Va ser el cas de Maria Rossell (a) la Branqueta, amb qui el tribunal de Corts –era la justícia civil, no la Inquisició, qui hi entenia, de bruixes– s'hi va acarnissar: d'un primar judici, el 1593, sembla que se'n va sortir indemne; del segon ja no. Va ser el 1604, i de nou hi sabem de forma indirecta, perquè al judici de la seva germana, Peyrona Gastona, hi consta que Branqueta "fonch condemnada a ésser penjada estos dies prop passats per pública bruxa y metsinera", i la mateixa Peyrona confessa que "jo no sabia may que fos bruxa ni metzinera fins ara quant me digueren que la avien escanyada per tal".

Una altra a qui Corts va posar l'ull i no la va deixar fins que la va veure al cadals és Joana Tomassa (a) Serquella, del Tarter. Quatre vegades, quatre, va haver de desfilar davant dels batlles acusada de bruixeria: la primera, el 1593, es va negar a confessar i a delatar altres suposades bruixes, i això que la van sotmetre a l'estrep i al turment del polze, que consistia a lligar el reu pels dits i aixecar-lo amb una corriola fins que quedava suspès en l’aire. Sorprenentment, la van deixar marxar, potser perquè estava embarassada. El 1602 hi torna, i se'n surt amb uns assots; dos anys després, tornem-hi, més assots i pena de desterrament a perpetuïtat: El 1608, a la forca per haver tornat a casa: la van penjar al tossal d’en Mascaró, a prop de la capella de la Santa Creu.

Altres canillenques que va morir a la forca van ser Maria Naudia, penjada el 1621 en un patíbul aixecat "al Cantó del Quer", i Magdalena Riba (a) Naudina, de Meritxell, executada el 1621 a la plaça d'Andorra. Quan passin per la Santa Creu tinguin un pensament per la pobra Serquella (i per les altres que no sabem i que molt probablement també van ser executades en aquell racó de mon). I quan tinguin la temptació d'idealitzar aquells temps, pensin que si eres dona i de Canillo, tenies números per tastar l'habilitat de l'interrogador amb l'estrep o del botxí amb la soga.