Es deia Rennefer i estava casada, que era el destí natural de tota dona egípcia, ens ho explicava aquí mateix la setmana passada l'egiptòleg Marc Orriols. Però va passar una cosa singular: com que no havien tingut fills, el seu marit Nebnefer va tenir abans de morir la feliç ocurrència d'adoptar-la primer i immediatament després designar-la primogènita seva. Sí, ho han llegit bé: l'esposa convertida en filla adoptiva. D'acord que pot sonar pelet rebuscat, però es tracta d'un hàbil subterfugi legal que li va permetre a Rennefer heretar tot el patrimoni del marit –ara ja pare adoptiu– i disposar-ne lliurement, com  feia qualsevol primogènit que heretava per la via ordinària.
Som al segle XI abans de la nostra era, en temps de Ramsés XI, tres segles abans de Moisès i la portentosa història de com va ordenar que el mar Roig deixés passar el poble jueu per tancar-se després sobre l'exèrcit d'un altre Ramsès, el II. I la història de Rennefer li serveix a Anaïs Montoto (Escaldes, 1997) per il·lustrar el paper de la dona en l'Antic Egipte. Un paper que si bé no era tan subordinat com a Grècia i a Roma, on amb prou feines podien sortir de casa si no era acompanyada per un home de la família, tampoc era la idíl·lica igualtat que molts han volgut veure en la societat que regien els faraons. El cas de Rennefer ens està dient dues coses: la primera, que podia disposar del patrimoni heretat com hauria fet un home, sí; la segona, que si ho va poder fer va ser per l'astuta a disposició del seu marit, no perquè legalment hi estigués cridada com a esposa i molt menys com a dona. En la mateixa línia, diu Montoto, la dona egípcia vivia habitualment sota la tutela masculina: primer era la filla d'un pare, després l'esposa d'un marit i finalment, la mare del primogènit, de qui quedaven al càrrec en quedar vídues, i així apareix descrita en textos i inscripcions. Per contra, a l'home no li cal cap altra referència: Amenhotep és Amenhotep i prou, sense cues de l'estil "fill de", o "espòs de", o "pare de". És una diferència; subtil, però també significativa. També ho és que la majoria dels textos de l'Antic Egipte que s'han conservat fan referència a individus del sexe masculí; hi ha també dones, sí, però en molta menor quantitat.
Això és el que sabem gràcies a la documentació que s'ha conservat. Amb un matís important: el poble baix, el 95% de la població que vivia del camp i de l'artesania –no coneixien la moneda, era una economia de troc– no va deixar traça escrita; el que sabem es circumscriu a una classe més o menys acomodada integrada per obrers del rei –com els de la Vall dels artesans a Deir el-Medina–, no necessàriament alfabetitzada però sí capaç de deixar rastre de la seva existència en els censos oficials. Eren famílies nuclears i extenses, on a més del pare, la mare i els fills podien conviure els germans dels pares, els cosins i el diguem-ne servei, que formava part de la família. Fora d'aquest àmbit, i pel que fa a la dona, s'ha documentat l'existència d'una escriva, un cas excepcional però que demostra que es podia donar el cas; els temples tenien la seva dotació de sacerdotesses, al costat del personal administratiu que també era femení, i existia una institució funerària regida exclusivament per dones.
En fi, que potser ser dona a l'Antic Egipte no era exactament un xollet –excepte si eres Nefertiti, és clar–. Però potser era un destí millor que ser-ho a la molt civilitzada Grècia, i què dir de la imperial Roma.