De vegades, va y la suerte se pone de tu parte. Ho cantava Sabina i ahir va ser estricta veritat: el director artístic del ClàssicAnd, Joan Anton Rechi, ens havia citat a mig matí a l’assaig de Il trionfo del Tempo e del Disinganno a La Llacuna. A l’aula Beethoven, que no sé si és un bon o un mal auguri tractant-se d’un oratori de Händel. I va i en el moment just d’entrar el mestre Dani Espasa dona l’ordre i l’orquestra Vespres d’Arnadi entona les primeres notes de Lascia la spina, cogli la rosa pianga, i quan la mezzo Helen Charlton s’hi posa, ja sabem que estem assistint a la gestació d’una coseta sublim, que t'elevarà l’esperit molt per sobre del que raonablement pots esperar i que et farà sentir més bell, més alt i més fort. Un xollo.
El resultat el veurem demà a la plaça del Consell, en la segona proposta del festival, amb Rechi a la direcció escènica  i el mateix Espasa a la musical. Potser el títol no els digui gran cosa, perquè Il trionfo és formalment un oratori de joventut –Händel tenia 22 anyets quan la va escriure– i perquè l’ària més cèlebre, que molt justament és aquesta, el mateix compositor la va canibalitzar, li va canviar la lletra, la va retitular i, com si fos nova de trinca, la va endossar a una òpera posterior, Rinaldo. I és aquesta versió, feliçment titulada Lascia ch’io pianga –deixa’m plorar, punyeta– la que s’ha endut tots els honors, o gairebé, i com ha passat a la posteritat.
Però Lascia la spina va ser primer, i tenim ara l’oportunitat qui sap sí única d’escoltar una obra que tan sols els últims anys ha retrobat el seu lloc en el repertori d’un dels noms clau del Barroc i de la música occidental. Com diu Rechi, si s’hagués mort l’endemà d’estrenar Il trionfo, Händel ja hauria guanyat un lloc de privilegi a la història de la música. El cas és que va viure mig segle més i que va tenir temps d’estrenar 43 òperes i 26 oratoris, que no està malament.
I no es deixin enganyar pels prejudicis: Il trionfo és una obra d’insòlita modernitat i que apel·la a algunes de les pulsions de l’home contemporani (i de la dona, és clar): el culte al cos, el carpe diem i l’entronització de la joventut. L’espectador assisteix a la lluita entre el Plaer (Charlston), el Temps (el tenor Juan Sancho) i el Desengany (el contratenor Xavier Sabata) per seduir la Bellesa (la soprano Katharina Ruckbager). Cau primer rendida als cants de sirena del Plaer, que li parla de la joventut eterna, però acaba entregant-se a la inexorable realitat del pas del temps i dels desenganys que van puntuant la vida. La clàssica lluita entre el vici i l’hedonisme, d’un costat, i la virtut i l’ascetisme, de l’altre, plantejada en termes categòrics, excloents i, diguem-ho tot, pelet tramposos, perquè com sap qualsevol mortal una cosa no treu l’altra, i –tornem a apel·lar a Sabina– ¿por qué comerse un marrón cuando la vida se luce poniendo ante ti un caramelo? Quina punyetera mania de fer-nos escollir! Recorda el padre Marsà, parlo de 8è d’EGB, potser 1r de BUP, quan els divendres a la tarda, i davant la perspectiva d’un cap de setmana de llibertat, ens amonestava severament: “Nenes, pensad que son dos días y que el  lunes volveréis a clase.” O pitjor encara, quan ens advertia sobre la fugacitat de la bellesa, especialment de la femenina: “Recordad siempre que debajo de esta piel tan hermosa hay músculos, venas, tendones, huesos, víceras!”  Calia, padre?
Però no hem vingut aquí per esmenar-li la plana a Händel, només faltaria, ni molt menys al cardenal Benedetto Pamphili, autor del llibret. La proposta de Rechi, que es desdobla a Il trionfo com a director escènic, en reinterpreta l’argument i el trasllada a una passarel·la de moda, amb el seu joc de vanitats i paradigma del culte al cos contemporani, i converteix els intèrprets en models que desfilen per la passarel·la que divideix en dos la plaça del Consell, amb una part del públic del costat de Casa de la Vall, i l’altre, dels Set Poetes. Tots ells –Sabata, Charlton, Sancho i Ruckbauer– especialistes consumats en el repertori barroc. El mateix que Espasa i l’orquestra Vespres d’Arnadi, una dels millors formacions europees en la seva especialitat. És clar que ho diu Rechi, que hi ha col·laborat per exemple a The Fairy Queen (Perelada). Potser no són instruments històrics, però constitueix una rara i epifànica experiència escoltar i també veure en acció un fagot, una tiorba, un oboè, una viola de gamba i no diguem un clavicèmbal. I fixint-se en el vestuari, que firma Colm Corrigan, des de fa uns anys instal·lat entre nosaltres i de qui un dia d’aquests haurem de parlar amb cert detall.
Lascia la spina s’ha endut merescudament la glòria, ja ho dèiem, però a Il trionfo hi ha un grapat més d’àries memorables. Curiosament, el Plaer i la Bellesa (Come nembo che fugge col vento) tenen més minuts d’escena, però molt probablement les parts més recordades son les del Temps (Nasce l’uomo) i del Desengany (Se la belleza, Fido Specchiio). 
La cita és demà, no s’oblidin, i encara queda un grapat d’entrades a la venda. No gaires, per això. I si volen un consell, busquin al YouTube una versió de Lascia la spina i li donaran la raó a Rechi: només per això ja val la pena acostar-se divendres al Consell. Si no ploren avui, ploraran demà.