Noemí Rodríguez va presentar ahir a la Trenca el seu primer poemari, 'El que mai et vaig dir'.

Començarem pel final per no repetir-nos, quan li van fer recitar a la Noe un parell de poemes, li perdonarem que ella en digui “diàlegs interiors” o “textos”. És igual. A petició popular s’hi va posar amb T*** i amb Mercuri retrògrad, probablement dos dels més foscos de El que mai et vaig dir mai i que ens estalviarem de reproduir aquí –comprin el llibre, serà el millor que faran avui– però que ens serviran per oferir al lector indulgent altres versos sensacionals que esquitxen aquest volum sorprenent. Diuen que un sol vers salva no ja un poema, sinó tot un llibre. I com els deia, El que mai et vaig dir en té uns quants, de versos memorables.

Ho són per exemple els inicials de Tot és gris, “Escolto Misty a la feina./ Em transporta a quan  –de petita– la sentia cantada/ per la Núria Feliu en un casset d’Edigsa”. Pur Papasseit, “Heus aquí: jo he guardat fusta al moll (vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll)”, amb la diferència que, efectivament, un no sap el que era guardar fusta al moll però en canvi sí que vaig escoltar un miler de vegades Tot és gris al radiocasset del 131 familiar. Només aquest inesperat viatge a, posem-hi, el 1978, quan érem feliços i no ho sabíem, ja converteix El que mai et vaig dir en un llibre important. El que passa és que de versos proustians com aquests n’hi ha uns quants, i no cal que els busquin en els poemes més conscientment transcendents, profunds, foscos. L’autora brilla en l’emoció casual, dita de passada, amb els peus plantats en una anècdota quotidiana, per no dir-ne banal, que té la potència teletransportadora de la porta màgica de Doraemon. Penso en l’“olor de formatget, guix i plastilina de l’escola” amb què arrenca Lebt ich, wie Götter... En Per si de cas (“De tant en tant, m’imposo revisar l’agenda./ Avui he esborrat els telèfons dels morts”), en Subway by Richard Serra (“El primer any que vaig viure a Barcelona em perdia tot sovint”) i en No som àngels: “ (...) Que eren allà quan et vas esgarrinxar el genoll/ contra els rosers de la Madre María”.

Ella mateixa ho deia ahir en la presentació: “Al final no som tan diferents, i amb aquests textos el que reivindico és precisament això, la connexió que generen unes experiències si no ben bé iguals, sí compartides, perquè tots ens hem sentit abandonats o traïts, tots hem pensat en alguna ocasió, o molt sovint, que no encaixem. El que intento és arribar al cas general a partir de l’anècdota personal”. Ho fa a més desplegant una bateria de referències culturalistes que van del més elevat (Bach, Piazzola, Kundera, Satie, Baudelaire) al més popular (Mecano, Muguruza, Badalamenti, Murakami) i que ajuden el lector a arribar “allà on el text pelat no arriba”, diu. Si li haguéssim de buscar un parentiu, ho faríem, atenció, amb Luis Alberto de Cuenca, només que la Noe és dona i d’una generació posterior (o dues): per això parla de les braguitas Princesa (i sense pretendre-ho, de tot un univers televisiu, des de las Muñecas de Famosa se dirigen al portal fins al Moussel, un producto Legrain, París) en lloc dels clicks o dels sobres sorpresa. El que mai et vaig dir és una porta a altres mons, a altres llibres, a altres músiques, a altres autors, i això és més del que es pot dir de la majoria de llibres. Començant pels títols, i acabant per Declaració de principis. Si prefereixen Bach a Mozart, Kundera a Grass, l’arròs a la pasta, la poesia al diàleg interior, aquest és el seu llibre.