Del pobre nivell de llatí ja es queixava Sant Pacià allà pel segle IV. Com abans havia fet Sèneca dient allò de “abans, quan es parlava llatí”. I Sèneca va viure al primer segle de la nostra era. Però al mateix Pacià, bisbe de Barcelona, se li escolaven termes com si te placet, avantpassat llunyà del nostre si us plau. O subinde (sovint), o ceruulus (cérvol). Paraules i expressions d’un llatí ja molt mastegat que serveix als professors Jesús Alturo i Tània Alaix, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) per descobrir les arrels d’un protocatalà escrit enfonsades en el segle IV. “Pel cap baix”, precisa Alturo. El resultat de les seves recerques, i amb bona part de les troballes aconseguides a l’Arxiu Capitular del Bisbat d’Urgell, l’exposen al llibre Lletres que parlen (La Magrana), que ahir al vespre presentaven al Seminari de la Seu. I no és l’única dada de la recerca que dona un titular: també proposen una nova datació del fragment del Llibre dels jutges que es conserva als Arxius del Bisbat d’Urgell, que conclouen que es va copiar entre 1060 i 1080, gairebé un segle abans del que es contemplava.
Per la recerca d’Alaix i Alturo treuen el nas també alguns personatges. Començant precisament pel copista d’aquest Llibre dels jutges: Traver Radolf, un prevere de Santa Maria d’Organyà que entre el 1066 i el 1084 va deixar escrits diversos documents en bon llatí i hauria fet la còpia esmentada del Liber iudicum per a ús del jutge Albertí d’Organyà. Dates que s’avancen considerablement a les Homilies copiades al voltant de 1220, precisen, per situar el text jurídic com el primer (conegut) escrit íntegrament en català.
Per cert, que és un incident com el foc que es va calar el 1090 a Santa Maria d’Organyà un dels indicis que permet als investigadors fer la datació del document, que en conserva les traces en els extrems socarrimats.
El trajecte que hi ha entre les expressions que se li escolen a Pacià, autor cultíssim d’altra banda, i el Llibre dels jutges és el de la formació de la llengua, un procés en què els mots aïllats que solcaven els textos escrits es van fer més abundants des del segle IX. I ja al segle XI, que és el de l’arrencada ferma de la catalanització de l’escriptura, es van convertir en frases curtes i textos llargs. “En aquest segle veiem com en documents d’actes jurídics usuals es fa servir una mena de plantilla escrita en llatí, però amb les parts concretes i substancials del text redactades en un llenguatge ben arromançat i de vegades ja totalment en català”, segons els autors.
De per què es va fer aquest camí, per què autors cultes i formats en llatí acabaven lliscant cap a la llengua romanç, vulgar, la que parlava el poble, també aporten una explicació: la mateixa força del poble illetrat, àgraf, analfabet, que precisava que quan es posaven per escrit les seves necessitats (unes darreres voluntats, una compra-venda...) els documents es fessin entenedors. Així apareixien mots i expressions en aquell protocatalà en les plantilles de llatí formulari que utilitzaven notaris o rectors de parròquies. I com ha conservat el parlar de pobles pirinencs aquells llatinismes degradats, adverteix Alturo: algú ha sentit l’avi referir-se als diners com conquivos? El terme llatí és cumquibus. Els professors Jesús Alturo i Tània Alaix remunten els primers testimonis escrits de l’idioma fins al segle IV
Trenta patriarques i unes dones molt cultes
Les aportacions dels dos professors de la UAB tenen també noms i cognoms, de fet, més d’una trentena: ofereixen una relació dels patriarques de la llengua. Amb personatges com Isnard, abat de Santa Maria d’Alaó, a qui atribueixen el jurament de Radolf Oriol; Pere Jofre, sagristà de Santa Maria d’Organyà, que hauria escrit la còpia del capbreu de Fontanet, o Bernat d’Ortoneda, canonge i notari públic d’Organyà. Però ara que som en temps de reivindicar figures femenines, atenció amb aquestes: la monja Riquell, primera lectora d’un llibre deixat en préstec (957); Guidenell (1020), primera dona a escriure una frase en un document original conservat a Catalunya, i la cultíssima i escrivana professional Alba Guibert de Vic (1044).
