Com que estem parlant d’un dels grans noms del jazz de l’últim quart del segle XX (i del primer del XXI), no és estrany que hi càpiguen molts Marcus dins d’un mateix Miller, i que cada aficionat tingui el seu guardat al cor. És el que els passa als quatre grandíssims aficionats a qui hem demanat que glossin la figura del baixista novaiorquès, que torna aquesta nit al Prat Gran: Miller (Brooklyn, 1959) hi va debutar als 90, quan Escaldes encara figurava amb lletres de motlle al mapa mundial dels grans festivals de jazz. Miller ens retornarà per una nit –i amb el permís de Michel Camilo i Tomatito– els ecos dels anys daurats del festival.

I comencem d’una vegada: el Marcus Miller del guitarrista Oriol Vilella és el de Music for Siesta, banda sonora de la pel·lícula protagonitzada per Elle Barkin, a quatre mans amb Miles Davis: “Havien començat a col·laborar als primers 80. Miles Davis tenia problemes amb la discogràfica i van arribar a un acord: el disc el firmava Marcus Miller, i després ja s’entendrien a  l’hora de repartir-se els drets d’autor. Tot per burlar la Warner, que imposava unes condicions lleonines. El resultat va ser espectacular, amb un Miles en el seu millor moment.” Vilella el col·loca al Top 5 del baix universal: “Hereta, recull i explota fins a les últimes conseqüències, l’slap, un estil que s’havia inventat als 70 i tot i que els instrumentistes han evolucionat molt, tècnicament parlant, aquests últims 30 anys, continua sent un número. No l’havia escolta mai en directe, i tenir-lo al costat de casa és un luxe que no em perdré”.

El baixista Landry Riba també deixarà aquesta nit a casa l’acord d’associació per veure per primera vegada en viu un músic que, diu, “ha portat el baix elèctric a una altra dimensió. Cal recordar que estem parlant d’un instrument relativament recent, es va inventar el 1951, i que són pocs els que n’han marcat un abans i un després: doncs ell n’és un”. El seu, en fi, és el de Thunder, aquella cosa marciana que el 2007 van perpetrar a sis mans Stanley Clarke, Victor Wooten i el mateix Miller. “És un disc tècnicament i musicalment superior, que no em canso mai d’escoltar i que no va tenir continuïtat, un raríssim i sublim miracle que difícilment es repetirà en el món del baix elèctric”. Per als amants de les curiositats, afegeix, la marca d’instruments que ha comercialitzat sota el seu nom –ell, que havia sigut un home de Fender: Migue Guerra en té un firmat pel baixista!– i que són, sosté, “excepcionals, hi ha sabut traslladar tota la seva experiència i tota la seva exigència”.

Josep Maria Ubach no ha oblidat l’última vegada que el va veure en directe, tres cursos enrere a Marciac: “Les versions de Gorée i de Mr. Pastorius que ens va regalar van ser sublims. No em canso mai d’escoltar-les junt amb altres temes com Tutu, Power i Teen Town, els meus preferits”. I això que als anys 80, quan va eclosionar, ell era dels que es decantava pel gran Jaco, “potser més romàntic, més melòdic, tot i que després se li va enganxar part de l’energia de Marcus Miller”. També Ubach destaca el paper fonamental que Miles Davis va tenir en la seva carrera –“Tutu, el disc que van dedicar al premi Nobel sud-africà, és una obra mestra”–, se sorprèn que tot això ho hagi aconseguit un nen que als 5 anys es va quedar sord de l’orella esquerra, i en recorda una frase motivacional: “La música és la millor manera d’expressar les emocions més complexes”.

I acabem amb Valentí Closa, ànima del festival i jazzinòman compulsiu, per a qui també Tutu –i especialment Tutu Revisited, un quart de segle després de l’original– és un disc hors catégorie. L’ha vist dues vegades en viu, el recorda tocant el clarinet baix, “instrument curiosíssim i que també domina”– el posa per davant dels grans baixistes d’ara mateix –Richard Bona i Esperanza Spading– i augura que el concert d’aquesta nit tindrà molt de Run for Cover, el tribut a David Sanborn, amb qui va col·laborar als 80 i 90.

Preparats, llestos, jazz

D’acord: el tret de sortida va ser dissabte a la plaça de l’Església amb Akagera, però el festival de veritat va arrencar ahir amb Erik Truffaz, i demà viurà la primera gran nit amb Marcus Miller. Truffaz va comparèixer al Prat del Roure amb el pla B, d’acord, per lesió del pianista, però què volen que els digui, Corbaal, el duet que l’acompanyava –Michael Stroudinsky als teclats i la vocalista Lola Bastard– van constituir una grata sorpresa. La combinació amb la trompeta del francosuís dona com a resultat una proposta que afegeix un toc pop a l’electrojazz que Truffaz porta de sèrie. Ahir van desgranar alguns dels temes de What’s my Name?, el disc que publicaran a l’octubre i que té a Storyteller el primer single. Jazz accessible, enganxós i vibrant, ideal per captar adeptes i per anar fent boca davant del banquet extraordinari d’aquesta nit.