Simeón Superstar

La SAC i el col·lectiu que du el nom del copríncep li dediquen dissabte una jornada amb una quinzena de ponències.

Una altra vegada Simeón de Guinda!? Si vostè, lector, s’està dient això en veu baixa, és que el col·lectiu que du el nom del bisbe i Copríncep, nascut ara fa un any precisament per divulgar-ne la figura i l’obra, ha fet bé la seva feina. Perquè fins no fa gaire el bon Simeón (Espartza, 1660-Sant Julià de Lòria, 1737) era una nota a peu de pàgina, i encara gràcies, dels nostres llibres d’història, i amb prou feines n’havia parlat algun historiador pietós i benintencionat, posem que Albert Villaró i el català Jordi Buyreu. Difícil, si no impossible, trobar algú al marge de l’àmbit acadèmic que sentís el nom del bisbe i no deixés anar una cosa així com: “Simeó... de què?!”

En l’any escàs que fa que Quim Valera, Robert Lizarte i la dotzena d’historiadors, arxivers i divulgadors van impulsar el col·lectiu, el copríncep ha deixat de ser un autèntic desconegut. I menys que ho serà a partir d’aquest dissabte: la SAC li consagra les XXIII Jornades, una quinzena de ponències, la majoria presencials, centrades en la vida i miracles del nostre home d’avui i que es llegiran a l’auditori Rocafort de Sant Julià. Atenció a la nòmina de ponents, des de Joan Massa i Benigne Marquès  fins a David Mas, Marc Conesa, Jordi Pasques, Domènec Bascompte, Joan Lluís Ayala, Francesc Miralpeix, Alfred Llahí, Teresa Rodrigo, el mateix Buyreu i, naturalment, Lizarte i Valera.

Quins són els mèrits del bisbe Simeón per merèixer aquest desplegament? Per dir-ho ràpidament: “Li devem la independència, la sobirania i la integritat territorial. Si no hagués sigut per ell, avui seríem una subcomarca de l’Alt Urgell, o una comarca com l’Alta Ribagorça”, explica gràficament Valera. Que no està malament, però no és exactament el que és Andorra avui. Al bisbe li devem exactament que Felip V decidís no aplicar el Decret de Nova Planta més amunt del riu Runer, extrem que té encara més mèrit si tenim en compte que els nostres rebesavis van apostar imprudentment per l’arxiduc Carles en la Guerra de Successió espanyola. Gaire ull no van tenir, però Simeón, bisbe d’Urgell des del 1713 i que es movia com peix en l’aigua entre el cercle íntim del Borbó espanyol, va moure cel i terra per preservar la sobirania d’Andorra i de passada les seves prerrogatives com a copríncep.

Sense ànim de ser exhaustius li podem trobar ràpidament altres mèrits: per exemple, que va aconseguir salvar el col·legi dels jesuïtes de la Seu, que dit així potser no sembla gaire, però resulta que una de les primeres mesures de Felip V va ser el 1717 clausurar tots els centres acadèmics catalans i concentrar-los a Cervera. Tots, excepte el de la Seu. I dos anys després es va fundar sota els seus auspicis el col·legi de monges, en actiu fins al 1999 i per on han desfilat en aquests quasi tres segles milers de col·legiales alturgellenques i andorranes.

Queda encara molt per descobrir d’aquesta figura proteica i fascinant. I això és precisament el que pretén la jornada de dissabte, que té lloc a Sant Julià no per capritx dels guindos, sinó perquè Simeón va tenir l’ocurrència d’anar a traspassar a la parròquia el matí del 27 d’agost del 1737, en plena visita pastoral. Així consta en una emocionant entrada del llibre d’òbits de la parroquial (ho explicarà Valera dissabte amb pèls i senyals). Un desgraciat accident, sobretot per al pobre Simeón, que de passada el va convertir en l’únic copríncep que en mil anys de Coprincipat ha mort entre nosaltres. Ara només falta que li dediquem un carrer, o la plaça de l’església de Sant Julià, i que l’incloguem als llibres de text escolars, on avui brilla per la seva absència, i els guindos s’hauran sortit amb la seva.