Segur que recorden el cas de Carla Kimhi, née Berson, que el gener del 2015 es va plantar a la sala de Govern per agrair públicament el paper decisiu de les autoritats andorranes en la salvació de la seva família –el pare, Sigmund, la mare, Classa Zivosa, i els fills, Heins i la petita Carla, aleshores de 12 anys– quan el 12 de novembre del 1943 van entrar pel Pas de la Casa. La intervenció providencial de dos dels nostres agents de policia que casualment patrullaven per la zona va evitar que el destacament alemany que vigilava la frontera els capturés. Carla i els seus van patir encara un petit calvari però el 23 de març es van poder reunir tots a Madrid, i a bord del Nyassa, el primer comboi de refugiats jueus que partia cap a Palestina, van arribar al port de Haifa el 22 de gener del 1943.
Set decennis després aquella nena, ja padrina, va sentir la necessitat d'agrair el gest d'aquells policies que es van enfrontar als soldats alemanys del Pas i que els van estalviar a ella i a la seva família un destí fatal. L'episodi és una de les cares més amables de l'epopeia dels passadors i deixa el nostres servei d'ordre en un lloc d'especial honor. Però lamentablement, això no va ser sempre així. Ho prova un document exhumat als arxius departamentals per Claude Bent, que continua estirant el fil de Guies, fugitius i espies i de Traces de la II Guerra Mundial a Andorra. Es tracta de l'acta aixecada el 16 de novembre del 1942 per la brigada de la gendarmerie nationale de Merens-les-Vals que deixa constància de l'arrestation de Simon Person, jueu d'origen holandès resident a l'època a Marsella.
El que ens interessa és com havia arribat el pobre Simon a Merens-les-Vals. I no només ell. En el pack de fugitius jueus que aquell mal dia van anar a espetegar a Merens hi havia també la seva mare, Eva, i Cornelia Schilanski, una altra jueva d'origen holandès que viatjava amb ells. Segons l'atestat policial, Person, nascut el 6 d'abril del 1907 a Amsterdam, sense professió coneguda, casat i sense fills, amb residència al 179, avenue du Prado de Marsella, "nationalité hollandaise, juif", va fer el cop de cap i va decidir fugir quan els alemanys ocupen la França Lliure, immediatament després del desembarcament aliat al nord d'Àfrica, tres dies abans: "J'ai quitté Marseille le 11 courant par voie farrées jusqu'à Tarascon. De là j'ai emprunté la vallée de Vicdessos et suis passé en Andorre. J'ai eté aprehendé par la police andorrane, qui m'a refoulé en France et remis aux autorités allemandesdu Pase de la Case".
I és precisament aquí on hem de parar atenció, perquè la sort que correran els Person serà exactament la contrària de la que havien corregut tan sols uns dies abans Carla i els seus pares. Ella havia entrat pel Pas de la Casa i va ser salvada i extremis per una patrulla de la policia. Person, la seva mare Eva i Cornelia hi van fer per Vicdessos, un pas molt més clandestí i per tant segur, però en algun moment, diu Benet, són controlats per la policia, i a diferència de Carla, que va poder continuar camí cap a Espanya, ells van ser conduïts de nou a la frontera del Pas. Per la mateixa policia andorrana que havia salvat els Berson. I seguint probablement ordres del veguer Lesmartres –o més aviat del secretari Larrieu, de memòria tan nefanda com el seu superior–, especula l'historiador. El destacament alemany del Pas, sempre segons la declaració de Simon als gendarmes de Merens, es va comportar de forma absolutament infame, i no només li va confiscar tots els diners que duia al damunt sinó també els documents d'identitat. I així és com el 16 de novembre arriba a la comissaria de Merens. Els gendarmes els arresten per "franchissement irregulière de la frontière, au nom de la loi pour être conduit devant le procureur de la République à Foix", i el següent que sabem és que van ser reexpedits primer al camp d'internament de Gurs, i després al de Drancy, a l'Île-de-France, avantsala de la deportació. Tots tres van acabar a Auschwitz. Era el març del 1943. Aquí se'ls perd la pista. Nit i boira.
El cas dels Person i els de Carla i família demostra com van conviure en el mateix moment i en el mateix lloc actes de generositat com el que van salvar la petita Carla junt amb la burocràcia més cega i finalment assassina. Que la nostra policia va ser igualment capaç del millor i del pitjor, seguint ordres superiors o a iniciativa pròpia. Convé a més recordar que Simon, Eva i Cornelia no van ser els únics jueus a ser expulsats cap a un destí fatal. Un parell de mesos abans, el setembre del 1942, el mateix Larrieu havia ordenat la repatriació d'un matrimoni jueu, de cognom Rosenthal, refugiat a l'hotel Pyrénées de la capital. No sense abans haver-los també confiscat els diners i les joies i en presència, segons el testimoni del secretari adjunt, Claude Savary, d'un agent de policia que l'endemà els va acompanyar a Acs. Per no parlar del camió carregat de jueus amb què el passador francès Pierre Saint Laurens (Contes de faits: souvenirs, témoignages) diu haver topat al cap del port d'Envalira i que esperaven ser repatriats en un comboi a les ordres de Larrieu, que apareix sempre que hi ha un episodi fosc o directament infame.
Que quedi com a mínim memòria del calvari de Simon, Eva i Cornleia. Lamentablement, Andorra no va ser sempre la porta del paradís que recordava Carla Kimhi
