Li ha posat Entor de nom, pel pic entre Incles i la Sarrera que dona nom a un dels vuit temes del disc. El segon en solitari –és un dir, perquè l'acompanyen mitja dotzena de músics, una alineació de luxe, diu, amb Baptiste Herbin i Irene Reig (saxo), Alba Pujols (trombó), Brady Lynch (contrabaix), i Kike Pérez (bateria)– i de nou amb aquest jazz introspectiu amb empelts de funk i bossa nova íntimament arrelat al nostre paisatge i que perfectament podria obrir posella pròpia: Jazz Walden. Jo ja m'entenc.

El presenta divendres en la reestrena de l'Auditori, això ja ho sabíem, però és només un tastet, perquè la gira es farà esperar fins a la tardor. Però des d'avui en poden trobar el vinil a les comptades i heroiques botigues que encara tenen l'ocurrència de vendre aquestes coses plistocèniques. També a partir de divendres estarà disponible per plataformes. Però és una concessió. Ell demana, per no dir que suplica, que l'escoltem en disc. I que si no tenim toca-discos –algú se'n recorda quan li'n dèiem tocata? Hi havia fins i tot un programa que es deia així– sortim disparats a comprar-nos-en un: "És un disc escrit i interpretat pensant en una escolta activa. Que vol dir concentrada. Si l'has d'escoltar mentre picoteges al mòbil, millor deixa-ho estar. I posat a triar, tria vinil, res de plataformes". El disc es va gravar la primavera passada als estudis Underpool de Barcelona, l'edició és a càrrec d'Elemental, i el disseny d'Irene Clua.

Més clar, l'aigua. Si els va agradar el jazz melancòlic i contemplatiu que cultivava a Mon Nom, el debut en solitari de Kic Barroc, a Entor va una mica més enllà. Molt més, de fet, perquè si allò era un "poti-poti de temes que tenia a la llibreta", admet, "a Entor cada peça està concebuda per a una formació concreta, des del solo fins al sextet, amb un fil narratiu clar". El resultat, conclou, "és un disc més madur i que com a oient, a mi personalment m'agrada més". Pugin divendres a Ordino i en parlem.


Els vuit temes de 'Entor', segons Kic Barroc


Neva
Nevava molt fort, em moria de ganes de sortir a esquiar, però havia d'estudiar Escapades, una peça de John Williams per al Sax Fest. Té un riff diabòlic amb la mà esquerra. El vaig portar cap al jazz. El resultat pot evocar Debussy, també a MCoy Tyner i a Charlie Parker, salvant les distàncies siderals, i naturalment a Williams.

Simetria
Un tema molt funky, per passar-t'ho bé quan el toques, com un dia a la neu. La progressió harmònica és simètrica, tant si l'agafes del dret com del revés. Com un cristall de neu. Amb harmonies que no són senzilles però sí agradables de tocar.

Prat Primer
El meu pare diu que és el refugi dels déus. Té raó. A duo amb el saxo de Baptiste i influències de Brad Mehldau i Tigran Hamassian.

Mar esbalçat
Com Entor, és un lloc que passa desapercebut, a l'ombra de Tristaina i de la Font Blanca. A més, per arribar-hi t'has de desviar i el més fàcil és passar de llarg. Em va sortir una balda, reflex de la calma infinita que em genera aquest espai privilegiat. La progressió harmònica es modula mig to cap amunt cada vegada que s'acaba, i en realitat la cançó no s'acaba mai. Com el mar. Té alguna reminiscència de bolero: sona a Frank Domínguez a Bola de nieve, fins i tot a Bill Evans. Sense veu, és clar.

Sarró
Desenvolupa un tema del disc anterior, Bossa pirinenca, i el títol evoca el moment tan satisfactori que agafes el sarró i la catimplora per recuperar forces. Ecos obvis de Jobim, però també de Stan Getz i sobretot de Stefano Bollani.

Entor
Modulacions, harmonies modals, moments de solo, duo i trio... És la primera presa, potser el tema més modern, amb un toc de Brad Mehldau de nou, i un altre més subtil de Keith Jarrett. La peça que més m'agrada tocar del disc.

Molt a gust
En la línia de Simetria, el moment aquell que et sents en harmonia amb la naturalesa, que estàs on has d'estar. Peça per a quintet, una mica soul i també funky, però tranquil·leta.

Carta
Agraïment a tots els que m'han ajudat a arribar fins aquí, amb record especial per a Marco Mezquida i Txema Riera. Una balada baladíssima, amb una melodia petiteta que es va fent gran i que li costa marxar.