Discreta no ho és gens: dues línies de tipografia XXL per dir “Dejame demostrarte que es para siempre”, amb lletra (i ortografia) indubtablement adolescent i que ocupen ben bé sis metres quadrats del lateral de l’església de Sant Joan de Sispony. La pintada hi va aparèixer ara fa dos mesos, s’afegeix a la que a mitjans gener un comando grafiter autoanomenat Gon Crew va perpetrar a Sant Andreu, a la capital, i a diferència del que va passar en aquest últim cas, quan Patrimoni va intervenir immediatament, l’endreça de Sispony continuava ahir a la tarda al seu lloc, amb tota la insolència adolescent i qui sap si decidida a complir el “para siempre” amb què ens amenaça l’autor(a).
De fet, Sant Andreu i Sant Joan no són les úniques víctimes dels grafiters incontinents: a finals de febrer Sant Romà de les Bons va patir un altre atac, amb la reglamentària pintadeta al mur de l’església i, de regal, tots els focus que condueixen al conjunt degudament il·lustrats. Ja no hi són perquè de nou Patrimoni va actuar amb celeritat: es veu que això dissuadeix els vàndals. Com a mínim, sobre el paper. La realitat és que tres casos des de principis d’any constitueix una xifra inusualment elevada. ¿Casualitat? ¿Emulació? ¿Epidèmia? Per fer-nos-en una idea: fins a Sant Andreu, i descomptat l’habitual episodi per la festa major de Santa Coloma —aquest any li va tocar el rebre, segur que ho recorden, a la porta del recinte—, l’últim acte de vandalisme es remuntava al febrer del 2015. Aleshores, amb el colomer de casa Plandolit, acabat de restaurar, com a víctima propiciatòria.
La pregunta és òbvia: ¿convé silenciar aquests atacs al patrimoni per evitar que els surtin imitadors? Des del ministeri ho deuen considerar així, perquè l’agressió de les Bons va passar desapercebuda. El cas és que alguna cosa falla —i no és la comunicació- quan no hi ha constància que cap dels vàndals —ni els de Santa Coloma, ni els de Sant Andreu, ni els de Sant Joan, ni els de les Bons— han pogut ser identificats. Cap. Tot i haver-hi indicis dels autors en un cas, com a mínim, i l’existència de càmeres de vídeo (a les Bons, per exemple) que haurien d’ajudar a resoldre l’incident. Convé fer pedagogia, és clar, insistir que el patrimoni artístic i monumental és de tothom i que tenim el deure de preservar-lo, etcètera. També convé advertir del cost que té la broma —una jornada de treball de dues de les restauradores de Patrimoni i una factura de 650 euros, en el cas de Sant Andreu—, però per variar també estaria bé, diuen els experts, que alguna vegada —alguna— s’enxampés i es castigués els autors. Més que res, perquè l’aparent impunitat amb què han actuat fins ara no és el millor missatge —adverteixen— per evitar que proliferin els imitadors.
