Tenia un tros ja fa anys, tants com 27, un cortal quasi amagat a uns metres del santuari del Boscalt, a prop d’Ansovell, al municipi de Cava. Al lloc meditava, treballava en pau, respirava fora de la ciutat. I com que Jordi Rocosa (Barcelona, 1957) és escultor, l’espai lògicament havia acabat sembrat de peces escultòriques que atreuen la mirada del caminant.  “Soc com un pagès, només que jo planto escultures”, apunta l’artista.  Però aquest particular conreu el va fent a poc a poc, amb cura, “perquè hi ha gent que s’espanta de seguida si  consideren que es malmet la puresa de la natura”, puntualitza, no sense un deix d’ironia. Una altra cosa, és clar, és que ho hagi de fer “amb permís de les vaques, que són els meus crítics més grans i m’ho tiren tot”. Per evitar-ho s’ha empescat un sistema de tanques diguem-ne artístiques, que les protegeixin. La idea, anar-ho ampliant. També amb el beneplàcit de l’Ajuntament -de moment no s’hi han oposat, i l’alcaldessa no viu pas lluny- i del mateix Parc Natural del Cadí-Moixeró. 

Més enllà del ‘kamaku’
Les primeres escultures, per cert, van ser les d’Encadirament, obra que presentava fa un parell d’edicions a la biennal L’Andart. Després hi va sumar altres peces i la cosa serà un suma i segueix per poc que pugui. Són peces efímeres –es van fent malbé i les ha d’anar rehabilitant–, realitzades amb els materials de rebuig de la natura. Una constant, aquesta, en la seva producció artística, marcada per l’art povera, tot i que si fins ara havia treballat amb materials sobrers de la producció industrial, ara és el medi natural qui li’n proveeix. L’interessa la poètica de l’art efímer, apunta, igual que proposa una reflexió sobre la relació de l’urbanita amb la natura, “més enllà del kamaku”, adverteix.

Rocosa ha treballat en diferents tallers urbans, “fluctuant per espais post industrials, igual que treballo amb objectes trobats estic a espais trobats, com un okupa legal”. La seva obra se centrava en la desaparició de la indústria, “però paral·lelament ja em preocupava per la natura”, amb intervencions a la Fageda d’en Jordà o el pantà de la Baells. L’epicentre havia estat el riu Llobregat -ell és de Cornellà, però el besavi era d’Ordino, recorda-, “que van convertir en una cloaca a l’aire lliure” i que va vertebrar la vida, també industrial, de les poblacions per les que discorre. 

A aquelles sèries les ha batejat com Natural·lúrgia: “Aquelles restes industrials passen a integrar-se a la natura quasibé, com tot allò que construim des del paleolític”.  A Ansovell el discurs es modifica i passa a denominar-se Boscal·lúrgia. “Però vaig fent sense sentir-me invasor, tenint en compte sobretot que estem a mig camí del Cadí”. Justament per això obres com les cadires fan una crida a seure, mirar l’entorn, reflexionar, “per això les escales, per exemple, per tenir present com mirem la muntanya”. Un punt filosòfic, “però que no està tancat, jo treballo amb una obra oberta, que està sempre en procés”. 

En tot cas, movent-se entre el taller que ha obert a la Segarra i Cava, assegura sentir-se més còmode amb l’obra a l’aire lliure que “atrapat en una galeria”. Deixa respirar les obres, que assalten inopinadament la mirada de qui passeja: “confio intrigar-lo, donar vidilla”.