Les llengües amb certa vitalitat acostumen a desenvolupar expressions, originades a partir de trets culturals específics, que fan de mal traduir a altres idiomes. Un bon exemple el trobem en la frase castellana, que s’acostuma a utilitzar durant l’estiu, estar de Rodríguez. Pel que sembla, cal buscar-ne els orígens a la pel·lícula El cálido verano del señor Rodríguez dels anys 60. La trama ens introdueix en les aventures d’un pare de família que es queda sol a casa, en marxar tothom de vacances, i decideix aprofitar aquest temps, en soledat, per a divertir-se. El ressò d’aquesta frase feta, fins i tot va propiciar que, als anys 90, una banda de rock adoptés el nom de los Rodríguez. Encara que no travessin sovint la frontera, potser els sonarà un dels seus temes més coneguts, Sin documentos.
Malgrat que no hi hagi l’equivalent en altres llengües, es podria dir que, en les societats que es poden permetre vacances tothom s’ha trobat, en un moment o un altre, estant de Rodríguez. No és d’estranyar que en cas que aquesta situació transcendeixi, el que envolten el futur Rodríguez li piquin l’ullet amb certa malícia.
Mogut per certa curiositat i donat que, durant uns dies, jo també em quedava de Rodríguez, vaig demanar consell a la IA. Cert és que estic avisat i sé que la IA és com l’anell del poder. Mitjançant les males arts que se’n deriven, i que em mostren una visió esbiaixada de la realitat, Sauron, o el que seria el mateix, les tecnològiques i els seus malvats propietaris, m’acabaran convertint en un orc. En tot cas, el primer que em proposà, va ser fer maratons sense interrupcions. Abans de calçar-me unes esportives vaig continuar llegint que, es tractava de veure les teves sèries preferides, sense haver de cedir el comandament. El segon consell m’instava a preparar aquell caprici gastronòmic, o a encomanar-lo, ja que com que només t’agrada a tu, no en pots menjar mai. La tercera indicació era gaudir del silenci. La quarta em recorda que m’havia de cuidar i per tant es tractava de fer una mica d’autocura. I el darrer, i l’únic consell que potser ens recorda a l’esperit original del film dirigit per Pedro Lazaga i protagonitzat per José Luis López Vázquez, em recomanava fer sortides esporàdiques amb amics que, tot sigui dit, quan estàs de Rodríguez es transformen en amigots i amigotes.
Uns consells que, en cas de seguir-los, encetaven el millor camí possible per a acabar convertit en un orc –dels que es va empescar Tolkien, dels que volten per aquí ja en conec el tarannà–. Si em quedo a casa, amb el meu comandament, el meu menjar, el meu silenci i la meva salut, no dubto que m’acabaré assemblant al Gollum, i potser quan tornin els de casa, em trobaran mirant-me al mirall tot cofoi, i dient, és meu, meu.
Calia doncs quedar amb gent, però la realitat me’n va fer desistir aviat. Les agendes dels amigots, i amigotes, estan a vessar qui sap si perquè estaven fent maratons de sèries, gastronomia selecta, autocures o simplement en silenci. Per tant l’únic que se’m va acudir, per obligar-me a sortir de casa, va ser anar a comprar provisions i de manera molt especial, xocolata. Un aliment que, segons la saviesa popular, resulta immillorable per a substituir altres necessitats.
