Ens envia un lector observador i irònic la fotografia d'aquí al costat i una fina anotació: "Dos obres d'art es fan competència a l'Auditori Nacional!" Ho diu per Andorra, la peça de fusta i acer Corten de l'escultor cerdà Ernest Altés que des del 1993 il·lumina l'exterior de l'Auditori Nacional i també, és clar, per l'andròmina que les últimes setmanes hi ha brotat al darrere, aquesta mena de contenidor doble de, posem-hi, alumini, que li serveix de fons i que connecten amb l'edifici amb uns magnífics i brillants tubs. La inquietud del lector està més que justificada: no seria la primera vegada que el ministeri de Cultura, de qui depèn l'Auditori i que des de fa un any llarg hi està practicant una reforma integral, avala un nyap arquitectònic en edifici monumental: recordin l'ascensor que amb l'excusa de facilitar l'accés des de l'aparcament de l'antiga carretera general a les persones amb mobilitat reduïda es va plantificar a Ràdio Andorra, i com va desfigurar de forma inaugura la perspectiva del monument. Allí s'hi ha quedat.
Així que justificades. Sembla, però, que no hi haurà aquí motiu per a l'alarma. Segons fonts del ministeri, el mal d'ulls té els dies comptat. Les dues barraquetes estan destinades a encabir el nou equip d'aerotèrmia que gestionarà la calefacció i l'aire condicionat de l'Auditori, i està previst cobrir-les amb una estructura que en minimitzarà l'impacte visual. Cal esperar que això també valgui per a les canonades. A més, se separaran de l'escultura d'Altés amb un mur de fusta amb sorpresa inclosa: un pentagrama que durà gravades les primeres notes de El Gran Carlemany: Sol – Si – Re – Re – Si – Sol – Si – Re... Ara ja poden lligar caps amb el titular d'aquest reportatge. I posar-hi veu. "El Gran Carlemany mon pare..."
Pel que fa a Andorra –amb el títol no s'hi va escarrassar gaire, és cert– es tracta d'una peça abstracta en granit i acer corten de dimensions notables (3 per 3 per 1,5 metres), que es va plantar als jardins de l'Auditori el 1993, dos anys després de la inaguguració de l'equipament, i que fa companyia al jardí zen de l'artista japonès Toshimitsu Imai, supervivent del simposi d'escultura del 25è aniversari de la CASS (1991). L'Andorra d'Altés és segons Josep Maria Ubach el bloc de granit que suporta la pressió de les dues planxes d'acer: França, la de dalt, i Espanya, la de baix. Diu Ubach que la peça es va exposar per primera vegada al Palau de Gel pels Jocs dels Petits Estats del 1991.
Altés és un clàssic de la nostra escultura pública. Seves són altres tres peces: l'última, El pes de la llum, una estructura de granit i acer que sosté una llinda de vidre –la llum del títol cal suposar– i que vigila la carretera general 3, entre la Massana i Ordino. Les altres dues són pelet més metafísiques: 3 creus (1991) és una singular peça de ferro forjat que coronava l'altar de la primera terrassa del cementiri de Canillo: singular perquè el pal de la creu no és recte, com hauria de ser, sinó semicircular, per resoldre un problema que mossèn Ramon li va plantejar a l'artista: dissenyar una creu que no robés protagonisme al petit altar de pedra al qual acompanyava. L'enginyosa solució va consistir a penjar la creu per l'esquena de l'altar, com si levités. La reforma que el Comú hi va practicar el 2023 per resoldre un problema de filtracions va obligar a retirar altar i creu, i el Comú es va comprometre a tornar l'un i l'altra quan se'ls trobés ubicació adequada.
La quarta obra d'Altés entre nosaltres també és una creu –de fet, es titula 7 creus– i també acompanya el repòs etern dels nostres difunts. En aquest cas, al cementiri nou d'Ordino, projectat per l'arquitecte barceloní Joan Rodón i que Enric Dilmé considera el cementiri ideal. 7 creus (1994) és una peça de llicorella i ferro forjat de dimensions també considerables (4 per 2 per 1 metre) i consisteix en una estructura de vocació escheriana formada per les set creus del títol entrellaçades de forma aparentment capritxosa.
Un himne, dos autors i tres estrenes documentades
Els orígens de El Gran Carlemany es remunten oficialment al 1914. El 8 de setembre d'aquell any el Consell General havia acordat la coronació de la Mare de Déu de Meritxell com a patrona d'Andorra. Estava previst que s'hi interpretés per primera vegada l'himne oficial amb música del lauredià Enric Marfany i lletra del bisbe i copríncep, Joan Benlloch. Ho va impedir la I Guerra Mundial, que havia esclatat l'agost del 1914. Així que l'estrena es va suspendre sine die. Oficialment, la primera vegada que es va interpretar en públic va ser el 8 de setembre del 1921, quan –ara sí– es va coronar la Mare de Dei sense incidències. Però l'historiador Pau Chica avança un any aquesta primera vegada, fins al 27 de juliol del 1920, en la benvinguda del nou copríncep episcopal, Justí Guitart. Chica proposa encara una altra primera vegada: per la festa major de Sant Julià, l'estiu del 1919 i a càrrec de l'Orquestra Joventut Pobladana, de la Pobla de Lillet. En qualsevol cas, la declaració formal de El Gran Carlemany com a himne oficial es va fer esperar fins al 2 de desembre del 1942.
