Si es tornessin a repartir les cartes que han configurat al llarg dels últims segles, per no dir mil·lennis, el mapa de l'Europa d'avui és altament improbable, per no dir que estadísticament impossible, que vostès i jo estiguéssim divagant amistosament sobre les circumstàncies que ens han dut fins aquí. En realitat, tindríem totes les butlletes per convertir-nos en una rèplica del Pallars, amb sort de l'Aran, potser de l'Arieja. Que no és que estigui malament, ep, això de ser una comarca catalana o un departament francès, però que no és exactament el mateix que tenir seient a l'ONU o negociar de tu a tu amb la UE un acord d'associació.
Exagerem? No gaire, en qualsevol cas, si tenen en compte que just abans que la Revolució Francesa i les guerres napoleòniques reconfiguressin el mapa europeu, posem que a partir del 1793, hi havia entre tres i quatre centenars de principats, ducats i entitats més o menys indepedents departits per tot el continent, la majoria a l'Europa Central. El nacionalisme, l'imperialisme, les dues guerres mundials i la globalització hi van fer la resta. I el resultat el sabem perfectament: avui sobreviuen a l'Europa continental quatre microestats històrics. Un d'ells som nosaltres; els altres, San Marino, Mònaco i Liechtenstein. El Vaticà i l'illa de Malta són una altra cosa.
Vist des d'aquesta perspectiva, convindran que mereix una explicació per què n'han quedat només quatre, i per què entre aquests quatre hi figurem nosaltres. Si és que n'hi ha alguna més enllà de l'atzar històric, és clar. Doncs aquest és l'apassionant camp d'estudi de Jean-Michel Johnston, l'historiador britànic que estrena la 8a edició de la residència Faber Andorra. Es quedarà fins al 24 d'abril per concentrar-se específicament en el cas andorrà. Ja ha desfilat per Liechtenstein i li seguiran Mònaco i San Marino, i els resultats d'aquest microperiple els plasmarà en una monografia que en segueix la història des de la Revolució Francesa fins a finals del segle XX, i com la seva sola existència qüestiona, diu, "el paradigma de la història de l'Europa contemporània".
Optimisme moderat
Tot just ara s'hi posa i caldrà esperar que tingui les coses una mica més clares. Però parteix de premisses prometedores: la primera, que es tracta de quatre exemples d'èxit, perquè el destí normal d'entitats molt similars hauria sigut acabar fagocitades pels grans estats veïns: "Saber per què no van ser engolits per la lògica primer del nacionalisme i després de l'imperialisme pot ser molt pedagògic". El punt de partida és intentar determinar què tenen en comú aquests quatre microestats. I Johnston n'avança alguns aspectes: d'una banda, saber posicionar-se en la geopolítica del seu temps; és a dir, una certa habilitat diplomàtica per navegar entre dues o més aigües sense arribar mai a ofegar-se. Nosaltres en diem fer l'andorrà, i Fiter i Rossell n'és el mestre absolut.
Després hi ha el model econòmic, adaptat a les proporcions de cada país i també a la idiosincràsia dels veïns. No estirar mai més el braç que la màniga: contrabandejar, que per això som un paí de frontera, però saber exactament fins on podíem tibar la corda. I en tercer lloc, les institucions polítiques: tenen poc en comú entre elles, però també amb la resta dels països del veïnat europeu, i habitualment planten les arrels en l'Edat Mitjana. Potser aquí, especula Johnston, "cal buscar els motius per què aquests microestats han sobreviscut fins avui". Hi podríem afegir, com a mínim en el nostre cas, una certa insularitat continental, en el sentit de constituir enclavament geogràficament remots, i l'absència d'atractius estratègics que ens convertíssim en objecte del desig de les potències veïnes. I naturalment, de nou en el cas andosí, el Coprincipat.
"No estava escrit", conclou provisionalment Johnston, però potser ja portàvem incorporades de sèrie les condicions que van fer possible que, entre les infinites possibilitats que la història i la geopolítica han brindat en els últims dos mil·lennis, ens acabéssim convertint en el que som. No ben bé un miracle, d'acord, però gairebé. La pregunta òbvia és si serà possible mantenir en el futur aquesta singularitat, pensin en l'acord d'associació. I també aquí l'historiador britànic es mostra a la vegada prudent però optimista: "Ens trobem en un moment especialment interessant i també especialment complex, però en canvi no diria que especialment perillós: la globalització ha permès l'emergència d'entitats que tenen punts en comú amb els microestats, penseu només en Singapur, Dubai i Hong Kong. Per tant, no ho hem de veure com un moment de tensió o de risc, sinó d'oportunitats".
Una artista d'Ikebana i un investigador en educació queer, entre els residents
La llista de residents de la Faber que desfilaran aquest curs per les instal·lacions de la Massana la completen creadors de perfils, orígens i interessos ben diversos, en ocasions pintorescos. A Johnston li seguirà l'investigador canadenc Robert Mizzi, que té entre els seus àmbits d'estudi l'educació queer, la comunitària i la de la diversitat. Naturalment, aprofitarà per analitzar la realitat de la comunitat LGBTQ+ al nostre país (4 de maig). La següent serà l'alemanya Jan Le Han, artista d'ikebana que crearà una instal·lació inspirada en poemes de Teresa Colom i amb materials recuperats als voltants de la residència (26 de maig). La ballaria i coreògrafa eivissenca Ines Sarmiento (1 de setembre), l'artista interdisciplinària iraniana Pantea Armanfar (17 d'octubre) i l'escultora Lilian Haser (6 de novembre) completen el programa Faber del curs. Haser ja va desfilar per l'última edició del Land Art i estrena col·laboració amb Liechtenstein, que en contrapartida acollirà Òscar Fiter i Maria Caminal. En aquest mateix sentit, Cultura ha obert convocatòria per als creadors interessat en les dues places que ofereix Faberllull Olot, i que s'afegiran als dos ja confirmats, Andrea Camp i Arnau Sánchez, del 9 al 16 de novembre.
