La nord-americana Sondra Radvanovsky puja demà a l’escenari del Centre de Congressos de la capital, per obrir la (mini) Temporada d’enguany. Ha estat un any de núvols negres per a ella, però somriu de nou. Això reflectirà el recital.  

Debut a Andorra. 
Sí, el primer cop, i estic molt encuriosida pel país: en tenia referències, l’havia volgut visitar i mai no havia arribat el moment. Així que estic encantada amb el concert que faré, amb el meu pianista, Anthony Manoli, i per explorar una mica la ciutat, que en tindré un parell de dies. 

Ansiosos per conèixer quin repertori ens espera. 
És un programa que parla de l’últim any i mig de la meva vida, un temps en què he perdut la meva mare i en què he viscut un procés de divorci. Però després de la pèrdua també arriba l’amor, que en aquest cas és estimar-me a mi mateixa, trobar allò que em fa feliç. Per això a la primera part del recital hi ha música que parla sobre la pèrdua. Hi ha When I am Laid in earth, de Purcell i Piangerò La Sorte Mia, de l’òpera Giulio Cesare in Egitto, de Haendel. Acostumo a explicar-ne la història als recitals, què significa per a mi. Després, cançons de Rachmanninoff i Strauss, una música preciosa. Hem inclòs també una peça de Jake Heggie, un compositor que és bon amic meu, que ha escrit If I had known, una cançó sobre la meva mare i sobre el seu procés de lluita contra la demència, contra la malaltia. També hem inclòs La Mamma Morta, de l’òpera d’Umberto Giordano Andrea Chénier. 

Emotiu, bastant trist. 
Sí, sí, sí. Exactament. 

També molt exigent per a la intèrpret i per al públic, oi? 
Cert. Pretenc mostrar diferents vessants de la meva veu, no només cantar òpera, sinó oferir també aquesta forma més íntima que ofereixen els recitals, les cançons. M’agraden també els recitals perquè em permeten parlar amb el públic, explicar-los una història, i en aquest cas es tracta d’una de molt personal, molt especial. Sí, m’agrada molt fer recitals. Així que estic encantada que la meva primera actuació a Andorra sigui amb un recital. 

No la preocupa que algú vingui al concert esperant un desplegament d’àries molt conegudes?
Sí, bé, però també els n’oferiré, per descomptat. El primer plat serà tot aquest repertori que he explicat, però soc plenament conscient que el públic estarà esperant la part més operística de la meva carrera... així que també els ho donaré. Però serà a les postres. 

Difícil prendre aquestes decisions? Donaré al públic el que jo vull fer i no sols allò que sempre espera. Som una mica repetitius. 
Com a artista, com a cantant, crec que he de desplegar cada vessant, totes les meves possibilitats, de la meva veu i com a artista.  És de justícia per al públic i és just per a mi com a intèrpret, per pensar en mi mateixa com una artista més arrodonida, amb diferents facetes, diferents colors, sabors de la meva veu. M’agrada fer una mica de tot. Canto sobretot òpera, sí, i soc conscient que és el que el públic espera de mi, sí, però penso que és més interessant fer alguna cosa que no s’esperen. O que no s’esperen tant. 

Refrescant per a tothom, és clar. Però també deu ser un exercici més exigent, oi?
És diferent cantar en un recital, sí. Hi ha més llengües, va canviant d’estils, Haendel és definitivament diferent d’Andrea Chénier, així que necessita versatilitat i hi ha més text per memoritzar. Però també quan t’enfrontes a una òpera has d’interpretar un personatge. Veieu? Hi ha diferències, diferents sabors, hem de tastar la bellesa de les coses diferents. 

Ha passat el temps en què algú cantava òpera però no la interpretava.   
Definitivament, és el que es demana: si no pots actuar... és part de la feina, però a mi m’agrada molt actuar i penso que has de donar vida, caràcter, al personatge d’una òpera, no sols estar a l’escenari i cantar. El pack sencer. 

Amb Plácido Domingo va compartir escenaris. Podem preguntar-li per aquesta política de la ‘cancel·lació’?
Plácido Domingo va ser important als inicis de la meva carrera, molt influent, va fer molt per mi. Penso que el moviment Me Too és d’alguna manera cosa del passat, la gent ja no en parla, així que si em permeten prefereixo no fer-ne cap comentari. 

Menys compromesa i pregunta més habitual: algun d’aquells papers que encara no ha cantat i voldria?
Oh! Uf! Uns quants. Mimi per exemple (que va fer als seus inicis). Ara penso també en The Makropulos Affair (Leoš Janáček) per exemple. Somio de fer-lo, amb un personatge tan interessant, una dona que viu per sempre. Realment m’intriga, com actriu, i em fa pensar. Mimi m’interessa més vocalment parlant, i The Makropulos Affair en la part actoral, però sí, són dos rols que m’encantaria fer. 

No la cansem més, però algun cop ha dit que li agradaria establir-se a Espanya. Potser coneix Andorra i s’ho repensa per venir cap aquí?
M’encanta Barcelona, hi he pensat sovint d’establir-m’hi. Però cert, per què no Andorra? El que 
no faria, és deixar el meu passaport nord-americà i canadenc, n’estic molt orgullosa. 

Això no arribaria abans de vint anys. 
És cert, és cert, ho vaig llegir. Així que ben pensat, per què no? En tot cas, tant el meu pianista com jo estem desitjant que arribi el moment de trepitjar Andorra.