Generossíssima, va ser Sondra Radvanovsky amb el públic de la Temporada: fins a quatre propines, que agafaven per sorpresa aquella part del públic sempre ansiosa per sortir disparada. Era el colofó a un concert, la nit de dissabte, que hauria estat simplement un concert magnífic per l’envergadura artística, però que es convertia en memorable per la qualitat humana que la soprano nord-americana va desplegar (“veniu, apropeu-vos els de les files de darrere”, exhortava). El públic li ho va agrair, tot, amb entusiasme, al crit de “Brava!”, de “Grande!”, posant-se reiteradament dempeus i amb aquell ram de flors que un espontani a la carrera li atansava a l’escenari.
Però anem per parts, com deia el caníbal. El concert s’havia plantejat com un homenatge a Victoria de los Ángeles, qui enguany s’hauria convertit en centenària. Per això hi havia Helena Mora, la presidenta de la que porta el nom de la soprano barcelonina, i Oriol Aguilà, director del Festival Castell de Peralada. Hi havia de ser el director general del Liceu, Valentí Oviedo (la institució acaba d’atorgar a Radvanovsky la Gran Medalla d’Or), però una pana el va deixar a mig camí, a un taller de Manresa, explicava el director artístic de la Temporada, Josep Maria Escribano. Coses del directe. I de la mecànica. Sí s’albirava, entre el públic, el rostre del (ara veí nostre) tenor Josep Carreras.
Crònica de societat al marge, Radvanovsky (i per què sempre deixem de banda el pianista? en aquest cas, Anthony Manoli) volia oferir un recital molt personal, així es va obrir al públic: un viatge des del dolor per la pèrdua de la seva mare (“demència, no podeu imaginar com és de dolorós”) a través de l’esperança. Com traslladar-ho en música? Amb un llarg recorregut en el temps, des del barroc –Purcell (When I am Laid in Earth) i Haendel (Piangerò La Sorte Mia)– al postromanticisme: què millor que el sentimentalisme eslau de Rachmaninov (“I wait for you! The sun has set/ night’s dark covers/are ready to descend / and hide us”).
En un recorregut per la pena, per l’emoció, no podia faltar Strauss, introduïa la cantant, “i ja sabeu que no es veuen sovint junts els noms de Sondra i Strauss”, confessava al públic: l’alemany no és el seu fort. Però s’han d’assumir reptes. Així encadenava quatre lieder de l’altre postromàntic de la vetllada. Entre els quals, Morgen (un regal sense saber-ho per al director de la Temporada, que quan no està de broma admet que és la seva cançó preferida). No estem per aquí qualificats per saber si la dicció de l’idioma va ser o no perfecta, però sí per assegurar que la interpretació va commoure un públic al qual no se sentia respirar. Clavat el triple mortal al millor estil Biles, es girava cap a Manoli amb aquell gest d’alleujament dels alumnes que han superat l’examen: lluny de divismes, sobre l’escenari no hi havia una perfecta màquina tècnica, sinó un ésser humà, que malgrat regnar a l’Olimp de la lírica encara té dubtes i se supera.
Tornaria a tocar el moll de l’ós amb La Mamma Morta: impossible no empatitzar amb la soprano i no pensar que sentia cada paraula (“Così fui sola / E intorno il nulla”), i impossible pensar que el missatge no arribés a tot qui hagi passat igual tràngol. Després cantava la mateixa angoixa però amb paraules pròpies, musicades per Jake Heggie: If I Had Known.
Entre les ombres, la llum dels Tres sonets de Petrarca musicats per Liszt. Però, sobretot, dels quatre bisos amb què va obsequiar l’entusiasmada platea. Visi d’arte i O mio babbino caro per complir amb el ritus de les àries més populars i, fora ja del territori operístic, Somewhere Over the Rainbow: quina millor manera d’acabar un viatge cap a l’esperança?
“La bellesa continua sent el millor recurs contra la incertesa”. Una màxima sovint repetida que, en aquest cas (i perquè el tenim a la tauleta de nit), recordem citant Foenkinos. Podria ser qualsevol altre. Sondra Radvanovsky sense anar més lluny.